…la OMC no es capaç d’avançar en els acords de Balí! …i al marge de la OMC s’ha obert una negociació neoliberal sobre el comerç de serveis!

13 oct.

A finals dels 2013 escrivia un parell de posts consecutius (http://wp.me/p1IaoC-eI; http://wp.me/p1IaoC-eM) en els que m’atrevia (en aquella línia de que la ignorància et dona gosadia) a valorar la reunió de Balí de la OMC del desembre del 2013; primer des de la perspectiva del que podia donar de sí una reunió de la OMC que, per primera vegada a la història, estava presidida per un brasiler – Azevêdo- i, per tant, en certa manera, “pel “sud” del món i, en especial, pel BRICS; i segon intentant valorar des d’un punt de vista molt personal, i aquí si que em molta precaució, que podia haver donat realment de si aquella reunió; allà si que afirmava que aquesta valoració no es podria fer seriosament fins passat un cert temps -de vegades no sempre curt-!

A prop de que es compleixi un any d’aquella reunió de Balí de la OMC, els temes comercials al món estan d’allò més complicats i enredats, i la única cosa que intentaré fer amb aquest post d’avui és descriure els principals fronts oberts de negociacions que, principalment, estan provocant reaccions molt alarmades al coneixes públicament que un nombre de països molt importants han obert una via de negociació d’alguns dels temes comercials, al marge de la OMC; potser aquest darrer fet, el que es faci al marge de la OMC, sigui el més important del que està passant en aquests moments. Vegeu en tot cas, i especialment, el darrer apartat d’aquest post d’avui.

 

Una mica d’història  ( i de quan la història sembla que es repeteixi)

El tema requeriria un llibre (com a mínim) però en aquest context només puc pretendre situar una mica al possible lector.

Quan es crea la OMC (l’any 1994) s’acorda que els seus àmbits de negociació i, per tant, de possible presa d’acords, en seran tres:

  • GATT-  General Agreement on Tariffs and Trade  //  AGCA- Acord General sobre Comerç i Aranzels
  • GATS-  General Agreement on Trade in Services  //  AGCS- Acord General sobre Comerç en/de Serveis
  • TRIPS- Trade Related Aspects of Intellectual Property Rigths  //  ADPIC- Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç

on tant el GATS com el TRIPS són els nous àmbits que ho serien de la OMC, a partir de la seva creació.

El primet àmbit, el GATT, corresponia al primer tractat multilateral sobre el tema, contemporani de l’època de la post 2a guerra  mundial i de creació de les NNUU i de les IBW!

No per més antic ha deixat de ser controvertit i, de fet, ha ocupat la major part d’hores de sang i suor de les reunions de la OMC des de la seva creació.

Dins de la darrera ronda de negociacions de la OMC, la Ronda de Doha que començava a finals del 2001, es poden contar amb dos dits els “moments” d’arribada a algun acord: la reunió de Hong Kong del 2005 i la de Balí del 2013. Aquests acords sempre han estat un cert intent de balanç entre els interessos agrícoles del sud del món (i que principalment han passat i segueixen passant per la eliminació de subsidis per a l’exportació de productes agrícoles que el nord del món té gairebé com a norma des de fa bastants anys), a canvi de que el sud del món redueixi les tarifes d’entrades als països del sud de productes manufacturats dels països del nord.

Aquests són els termes principals dels acords de Hong Kong (2005) i, en certa mesura, dels de Balí (2013). Amb evidentment molts més elements i matisos no precisament estètics que un post d’un blog no pot pas recollir.

 

La situació a l’OMC gairebé un any després de Balí (2013)   

En paraules no textuals d’Azevêdo (el brasiler actual Director de la OMC) del passat 15 de setembre, Balí va suposar un acord negociat (“Public Stockholding for Food Security Purposes”) que, de fet, és una forta pulsió més de l’AoA (Acord sobre l’Agricultura) de Hong Kong (2005). Es torna a acordar, teòricament en ferm, que ha de desaparèixer qualsevol activitat de dumping distorsionadora dels preus internacionals dels aliments, per tal de no continuar malmetent els estats, ja prou febles, de moltes agricultures del sud del món.

Però Azevêdo també diu que Balí va suposar, de fet i en contrapartida, el començament d’un altre procés negociador, el TFA (Trade Facilitation Agreement), que ha d’obrir molt més les portes del sud als productes manufacturats del nord.

I Azevêdo acaba dient, sobretot, que en la mesura que això esta acordat així, s’ha d’avançar en paral·lel en la implementació de l’acord negociat però, també, en el desenvolupament de la nova negociació oberta.

Malauradament doncs tot sembla indicar que estem com sempre; capaços d’arribar a acords més o menys límit de darrera hora, però llavors, incapaços -per diversos raons i de molt diverses maneres- d’avançar a partir d’allà i, en canvi, d’aprofitar qualsevol escletxa per intentar re obrir negociacions tancades o no obrir realment negociacions obertes i, en definitiva, mantenir tot tal com estava.

Darrerament, aquesta facilitat amb que el multilateralisme és capaç d’una banda d’aprovar coses però sobretot d’incomplir-les totes sistemàticament, és el tret que més em preocupa de tot lo relatiu al funcionament de les institucions internacionals.

 

El tema dels serveis (en la seva primera pel·lícula d’època de neoliberalisme totalment dominant)

És ben sabut que l’OMC neix, quan i com neix, com una de les expressions més característiques dels anys hegemònicament i políticament culminants del desenvolupament de l’opció neoliberal en el món.

Després del seu naixement (1994), al marge de les NNUU, la seva primera reunió a nivell ministerial es celebra a Singapur l’any 1996 i allà es posen sobre la taula, corrent i ràpidament els anomenats “temes de Singapur”, dins dels quals el que es va fer més famós va ser la proposta de l’AMI (Acord Multilateral d’Inversions); però tots ells dins del que podríem anomenar el paquet de serveis com a nou àmbit de treball de l’OMC. Era evident doncs, que, des del punt de vista dels països del nord ric -en aquella època davant d’un sud totalment “desemparat”- era la liberalització dels sectors dels serveis -de tot tipus; inclosos els financers- la culminació volguda del procés de globalització neoliberal que, en aquells moments, ja havia liberalitzat de facto els mercats de producció, treball i consum al món.

Emperò sempre hi ha gotes que fan vessar gots i, probablement, l’AMI va ser aquesta gota. Els famosos llibres sobre la OMC de la Susan George i d’en Martin Khor actuaven de punta de llança d’un moviment que va passar per diverses denominacions però que va acabar sent clarament el moviment antiglobalització. Se’m continua fent difícil concloure si el moviment fou tant fort o si també hi va haver alguns “Cid’s” que guanyaven batalles tot i no existir. Però en qualsevol cas les paraules: Seattle, Göteborg, Gènova, Barcelona, Porto Alegre i Fòrum Social Mundial (amb la seva primera celebració el gener del 2000), Praga, etc., formen part ja d’una història que, entre altres coses, va ser capaç, ni més ni menys, que aturar i “congelar si més no” el procés liberalitzador en l’àmbit dels serveis de tot tipus més important que mai s’hagi intentat.

Però els poderosos poden perdre batalles, però mentre segueixen sent poderosos, les tornarem a plantejar en qualsevol moment ….per inversemblant que pugui resultar aquest moment!

 

El “remake” de l’AMI (prop de 20 anys -i quins anys!- després) en un context de feblesa de la OMC  

Durant aquest 2014 s’ha anat sabent (el primer article que jo tinc guardat, que en parla ja, és del mes de març i de fonts de la Índia -de l’ONG CUTS:  http://www.cuts-international.org/) que, de fet, el tema “AMI” estava ressuscitant!

Le Monde Diplomatique ho ressonava àmpliament en les seves edicions de juliol i setembre. I actualment ja comença a ser, més o menys, de domini públic.

Es constata doncs, en primer lloc, que pels poders reals del món, tota l’operació OMC anava molt més encaminada cap a aquest tema que cap a altra cosa. Quan es va plantejar a Singapur per primera vegada, l’OMC era un instrument en poder dels països rics del nord del món i, per tant, era allà on ho havien i ho pretenien aconseguir. La història però va respondre amb el món antiglobalització i l’arribada de Lula al poder a Brasil. Fets, aquests dos darrers, encara no prou analitzats des del meu punt de vista.

Ara, ben curiosa la història, eh!, en un moment on l’OMC no esta precisament a les mans dels poderosos, ni tampoc en moments on es pugui considerar una organització massa forta, i on el tema de serveis sempre acaba quedant fora de la seva taula de negociació, malgrat els intents permanents d’Europa i els EUA, en venen al cap unes paraules de l’ex director de la OMC, Pascal Lamy, en les que deia que és millor un acord multilateral dolent que cap acord (avui les faria en part meves) .

Lligada aquesta frase amb la meva reflexió final de quan parlava de la situació a la OMC, entenc que sigui possible ja que els poderosos del món organitzin un altre atac per, aprofitant probablement la feblesa i la caòtica i complexa situació en que viu el multilateralisme, assolir els seus objectius de sempre….i fer-ho “passant ja totalment de qualsevol estructura multilateral”.

Efectivament, tot sembla comprovar, que, des del 2012, hi ha negociacions importants separades (hi ha qui les qualifica de secretes; jo més aviat diria que, de moment, ningú creia que portessin enlloc), al marge de l’OMC -malgrat tots els meus malgrat amb l’OMC considero que això és dolent) que inclouen membres de dos grans mercats comercials mundials:

. El TPP (Trans-Pacific Partnership) -inclou els EUA i Austràlia-

. El TTIP (Trans Atlantic Trade and Investment Patnership) -inclou la UE i els EUA

i que, sobretot pel que fa al segon gran mercat (que representa un 60% de l’economia mundial), s’estaria desenvolupant un acord anomenat “Acord sobre el Comerç Internacional de Serveis”, ACS – TISA (de les seves sigles en anglès.

D’aquest darrer intent d’acord s’ha filtrat el capítol dels serveis financers (l’AMI de fa 20 anys, per així dir-ho) que promouria la privatització dels serveis, impediria que tornessin a mans públiques les privatitzacions fracassades, limitaria lleis i reglaments nacionals (com les de seguretat ocupacional, les normes ambientals i les proteccions dels consumidors).

Altres filtracions (algunes d’elles associades al procés de Wikileaks) parlen de que podria arribar a ser possible sostraure del tractament nacional als sistemes educatius, sanitaris i de la cultura.

Res nou sota el sol…el mencionat i clar “remake” de l’AMI de fa 20 anys…

La pregunta és però si la història tornarà ser tant fecunda com fa 20 anys i es desfermaran els anticossos necessaris per tal de tornar a aturar la nova embranzida…

I l’altra pregunta, potser ja més filosòfica o històricament ideològica, és com és possible que després del la crisi financera més important de la història, i resultat sense cap mena de dubte dels grans excessos liberalitzadors del sector financer, encara tinguin els poderosos la gosadia de tornar a plantar cara…la política democràtica no governa pas el món actualment!

10402393_773640052692612_4064828070151041070_n

 

Xerca; 13 d’octubre de 2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: