El “NO” Governament del Canvi Climàtic a 495 dies de París 2015: Reunions de Juny 2014 a Bonn

12 juny

Del 4 al 15 d’aquest mes s’estan celebrant les habituals Conferències de Bonn sobre el Canvi Climàtic – Juny 2014.

Res de nou sota el sol. Bonn és la seu central de la “Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC de les seves sigles en anglès) ” i, amb un caràcter o un altre (més o menys important, amb reunions de més o menys grups i/o pes de la Convenció, etc.), aquesta ciutat és també, durant cada mes de juny, la seu del que hom podria anomenar les reunions formals anuals d’estiu de la UNFCCC. Com també és sabut, en canvi, a finals de novembre i començaments de desembre de cada any és quan es reuneixen, en algun lloc del món, les COP, les Conferències plenàries de les Parts (els estats que han ratificat la convenció) de la UNFCCC. Aquest 2014 serà a Lima i el 2015 a París on ha d’acabar l’actual i nou full de ruta que pretén donar el tomb al fracàs de Copenhaguen.

El dia en que faig públic aquest post del meu blog, en falten 495 (un mica més d’un any i mig) per a què comenci Paris 2015. Estic a les reunions de Bonn.

És la primera vegada que m’he plantejat assistir físicament a aquestes reunions de Bonn. Com ja he dit en repetides ocasions, considero la fita de París com un dels “momentums” més crucials que s’han d’afrontar i s’afrontaran per al futur de la humanitat en el planeta terra i, per tant, caldran molts esforços per intentar contribuir a un bon resultat final . Però qualsevol esforç s’ha de fer des del coneixement, més a fons possible,  del procés, a tots els diferents nivells, que esta conduint (de moment bastant a cegues) a París. I aquests dies aquest procés passa indefectiblement per aquestes reunions de Bonn.

Tinc la oportunitat d’assistir-hi per diversos motius. Primer, perquè la UPC, la universitat de la qual  en soc un treballador acadèmic, té l’estatus d’organització observadora de la UNFCCC i, per tant, té el dret a enviar-hi observadors a totes les reunions a que ho consideri adient. Segon, perquè en el context de la recent creació del GGCC (Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic) de l’STH (Grup de recerca de la UPC en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme) i de l’apGDM, he rebut el suport de l’EUETIB, l’Escola Industrial de Barcelona (l’EI del CEIB i de la UPC), que, com a resultat d’una convocatòria pública d’ajuts, m’ha permès cobrir gairebé la totalitat de les despeses d’aquest viatge. Acabades doncs les classes, i entre un examen i un altre, estic passant molta calor a Bonn –i més d’una forta turmenta d’ estiu- i aprofito, sobretot el segon dilluns de Pasqua (festiu aquí a tots els efectes -inclosos els de les activitats de les reunions de canvi climàtic), i estones entre reunió i reunió, per escriure aquest post.

 

Les “ben singulars” reunions de l’ADP a Bonn – Juny 2014

En el post de fa unes setmanes que podeu llegir a:

http://wp.me/p1IaoC-gw

trobareu emmarcades algunes de les característiques fonamentals del full de ruta cap a París 2015, definit a Durban el 2011, i el paper clau que hi juga el grup de treball creat llavors i  específicament per dur-lo  a terme: l’ADP.

Doncs bé, aquests dies de reunions diàries, de mes de 6 hores –i fins i tot de 9- de durada de l’ADP tenen, lògicament, els seus alts i baixos però en general, pel qui escriu, no tenen cap desperdici. Encara que només sigui per constatar in situ que difícil serà tot plegat.

Em venen al cap diversos titulars periodístics per tal de “batejar-les”:

  1. L’ADP no sap si està “negociant” o “xerrant” … o els problemes pràctics del bottom-up i del consens
  2. Problemes procedimentals i/o problemes de fons?
  3. Velles (la majoria) i noves (poques però alguna) corrents d’aire en les reunions a Bonn de  juny 2014 de l’ADP

Avui ens limitarem (deixant per a un segon proper post els comentaris sobre el titular 3) al que podrien ser els titulars 1 i 2.

 

Negociant o xerrant? Problemes procedimentals i/ o de fons?

Com passa a cada reunió del grup de treball que, actualment, funciona en règim de “grup de contacte en plenari de totes les parts i amb dos “co chairs” o co presidents (“que, segons ells mateixos, actuen de moment com una mena d’interfície a través de la qual unes parts i les altres es comuniquen entre si”), una part no gens menyspreable del temps de reunió es dedica, sempre que algú ho intenta i aconsegueix fer-hi forat, a la qüestió procedimental. Que llavors passa a ser lògicament, perquè ho és, una qüestió de fons.

Davant de les preguntes i propostes de les parts, els “co chairs” no es cansen de repetir que no hi ha consens en com procedir i en que, en la mesura que aquest procés ha d’estar conduït pel consens de totes les parts, passen la responsabilitat a les parts per tal que parlin i negociïn entre elles (ells es brinden sempre a fer de mitjancers) el procediment que, per consens, decideixin seguir. Aquest es el punt, l’únic mínim comú múltiple punt, al que s’ha estat capaç d’arribar després de totes les reunions (unes quantes ja) que ha tingut ja l’ADP.

Aquesta situació no para de posar nerviosos a alguns dels subgrups més actius del G77 i, en canvi, és la situació en que,actualment, semblen trobar-se molt confortables els països desenvolupats: EUA, UE, Japó, Canada, …

Dins dels subgrups del G77 que estan més nerviosos cal destacar-ne un de creat recentment (paral·lelament a l’existència  de l’ADP); es tracta del (unes altres sigles per aprendre i tenir en compte): “Like Minded Developing Countries (LMDC)” que, a manca encara de traduccions més fines, jo traduiria de moment com: “Disposats igualment com a països en desenvolupament”.  Aquest grup inclou, principalment, els següents països: Bolívia, Xina, Equador, Egipte, Índia, Malàisia, Nicaragua, Pakistan, Filipines,  Aràbia Saudita, Tailàndia i Veneçuela. Una mena d’aliança entre països asiàtics (hi destaquen òbviament Xina i  Índia) i llatinoamericans amb algun electró lliure (Egipte i Aràbia Saudita) que no sé interpretar massa bé com hi ha anat a parar. Destaca també que, a banda de Xina i la Índia, no hi ha cap altra membre del BRICS dins d’aquest nou subgrup. I val a dir que, representat principalment per Equador i Filipines (però amb una Xina molt activa), aquest nou subgrup ha presentat ja formalment un “draft” de text a negociar per a la seva aprovació a París 2015.

Emperò els “co chairs” no es cansen mai de deixar clar, explícitament, que bastantes altres parts no estan d’acord en començar negociacions en base a aquest text; no hi ha doncs consens per fer-ho així. Ni així ni, de moment, de cap altra manera.

En l’altre “extrem” del consens, i al que inevitablement s’han d’agafar els “co chairs” en les circumstàncies d’indefinició procedimental actual, els països desenvolupats estan d’acord en continuar posant en comú sobre la taula elements, i possibilitats diverses dins dels mateixos, que haurien de figurar en el text a escriure i a negociar en el moment que sigui possible fer-ho.

Encara que a desgrat, els països en desenvolupament no tenen mes remei que continuar en el joc establert –també o principalment, de fet, per ells mateixos-, amb, de moment, unes regles del joc no definides.

I tot això es una qüestió procedimental o es una qüestió de fons i fins i tot de continguts?  Probablement les dues coses i bastant entrelligades.

Gairebé tot esta obert! El text aprovat a Durban permet tantes lectures i interpretacions que es fa difícil, de moment, un altre camí que el que no sigui el de posar sobre la taula pràcticament gairebé tot el que s’ha fet i tot el que no s’ha fet des de la Convenció del 1992. Probablement tot hagi d’acabar confluint en un nou “acord (recordem que fins i tot el tipus d’acord que s’ha d’aprovar a París esta per definir)” que, en principi, hauria de contemplar, pràcticament, tots eles elements que es tracten sota el paraigua de la Convenció (mitigació, adaptació, tecnologia, finançament….i d’altres que ja son denominador comú de la majoria de debats en aquestes reunions i contextos). Es per això que els “co chairs” només poden (no es que no vulguin una altra cosa –ho volen com tothom però són presoners, com tothom i valgui la redundància, d’ells mateixos- ) donar vida a aquest procés citat d’identificació d’elements, d’opcions entre ells, per anar veient els punts d’acord i, sobretot, de desacord entre les parts.

Ahir a la tarda sense anar més llum, i abans de començar a tractar el tema de les NDCs (Nacional Determines Contribucions – Contribucions Determinades Nacionalment) -podeu tornar a situar-les en el post citat-, es va haver de tornar a sentir que cap text, ni un de presentat pels propis “co chairs” en aquesta cas, ni el presentat pel grup de països mencionat, el LMDC, podien servir com a texts de referència de res, més enllà de ser instruments comunicatius. Valguem deu!

Quines conseqüències té tot això a priori? És una auto pregunta difícil de contestar-me i de contestar però em temo que porta, només, a un possible escenari de futur, amb les següents característiques:

– la única cosa que potser s’acabarà aprovant, malgrat tot el que he dit, a Lima, serà algun tipus de text (que costarà molt de consensuar) que emmarqui la presentació per part de les parts, i valgui la redundància, de les NDCs (National Determined Contributions – Contribucions Determinades Nacionalment) que s’han i s’hauran de presentar durant el mes de març del 2015, tal i com s’ha vingut insistint en una intervenció darrera l’altra aquests dies, i d’acord amb el que es va aprovar (menys mal) al darrer COP de Varsòvia 2013.

– i que, després d’això, tal dia farà un any, és adir a Bonn Juny 2015 tindrem, llavors si, un primer esborrany de text a negociar cara a París 2015. Però serà quan les parts s’hagin “despullat” unes davant de les altres i quan, parlant procedimentalment, es pugui afirmar que el procés el condueixen les parts i que és inclusiu, transparent i bottom-top. No soc capaç d’imaginar, llavors, que les parts no es deixin portar per un cert procés top-down per posar sobre la taula un text negociador que hagi sortir de les pròpies parts. D’alguna manera s’hauria desenvolupat un procés híbrid com el que diversos actes paral·lels proposaven ahir mateix a l’hora de dinar.

En altres paraules i entre altres coses, ningú vol fixar els objectius globals principals (mitigació, finançament, mitjans d’implementació, etc.)  sense veure que posen les parts sobre la taula en les seves NDCs. No es pas el que jo crec que s’hauria de fer, però el principi vigent, des del fracàs de Copenhaguen, de que les parts són les conductores del procés fa molt difícil un altre camí.

Aquí podríem tornar a agafar el fil, per acabar aquestes reflexions en calent d’avui des de Bonn, amb el que ja vàrem comentar en el darrer post sobre el tema:

http://wp.me/p1IaoC-gw

 

Captura

 

Xerca; 12 de juny de 2014 des de Bonn

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: