S’acaben les grans crisis del començament del segle XXI?

16 des.

En el que vol ser el meu darrer post d’aquest 2013, voldria mirar enrere i  reflexionar amb mi mateix sobre com es pot veure, actualment, l’estat del món. Ja fa temps que em sento, i no ho amago, un pessimista actiu (és a dir, no resignat i en pretesa lluita com sempre per un món millor, però certament amb bastanta menys esperança de que sigui fins i tot possible). I suposo, per tant, que és difícil que jo pugui trobar respostes positives a la pregunta plantejada en el títol del post d’avui.  Només intentaré no caure en lamentacions i, analitzant fets i tendències que tots tenim i hem tingut davant nostre -i que cadascú ha vist i veu amb la seva pròpia perspectiva-, concloure  algunes valoracions personals.

 

Com tenim la famosa crisis financera i econòmica?

Des del 2007, si hi hagut una realitat que ho ha impregnat gairebé tot ha estat la de la crisi financera (que esclatava d’amagat, com moltes pel·lícules han sabut relatar molt bé) i que va derivar en la crisi econòmica probablement més important i més analitzada de la història del capitalisme.

Els ciutadans europeus, per exemple, ens hi anem “acostumant” millor o pitjor i, ara, els nostres “líders polítics” i “els líders polítics mundials” afirmen de que ja hem arribat al final del pitjor; però en general aquesta proclama es viu, només, amb un total i savi escepticisme més o menys resignat.

El món tenia dues grans opcions davant de la crisis financera. I aquí hi ha un tret comú que crec que caracteritza la major part de “respostes” -o de “no respostes de fet”- amb les quals anem mal tirant endavant “com a humanitat”, davant dels nostres principals problemes o crisis, en aquest principi de segle XXI.

Una opció era enfrontar-se a la crisi i a les seves causes profundes (una globalització financera electrònica i  neoliberal que ha situat les finances mundials a un ordre de magnitud sense precedents i sense sentit econòmic -d’economia real- ni, per tant, sense cap utilitat social per a la vida humana al planeta). Doncs bé, a la fi, ningú ho ha intentat seriosament des de la política real. Segueixo perplex de, per exemple, no haver vist cap valoració sobre el tema del continuat i impressionant augment dels beneficis de l’especulació financera, del que parlava en el post:   http://wp.me/p1IaoC-dM . I, en canvi,: ni s’han tancat paradisos fiscals; ni s’han prohibit productes financers que només poden rebre el qualificatiu de complexes barbaritats tecnològiques fictícies i merament especulatives i usureres; ni s’han regulat, en la direcció de la defensa del bé  públic, tot allò que s’havia desregulat irresponsablement (per dir-ho suau).

L’altra opció era l’adaptar-se a la nova realitat, assumint l’existència del poder oligàrquic més opac i poderós de la història i seguir-ne els seus designis. I això és el que s’ha fet. Alguns dels resultats principals en els quals ens estem ben instal·lant: el pretès estat benefactor del benestar dels ciutadans, del qual Europa, per exemple, n’era la realitat a emmirallar-se i a imitar, era, per si de cas, un mal exemple per al món i se l’havia de destruir i se’l va destruint dia rere dia; la iniquitat, la fragilitat de les condicions de la vida econòmica i social, la privatització i accés discriminat, per raons econòmiques, dels serveis a que haurien de tenir accés tots els ciutadans (pel simple però fonamental fet de ser-ho), guanya terreny a gran velocitat i és el tipus de capitalisme que s’imposa arreu del món.

Malgrat el creixement econòmic singular de les economies del BRICS i d’altres països emergents, la “utopia de la socialdemocràcia” ha mort i la victòria, a dia d’avui, del neoliberalisme més individualista i ferotge que mai és total. I les tendències que veiem els europeus, per exemple, són les que s’estenen arreu del món. La recuperació del suposadament necessari creixement econòmic, està i estarà basat en, sobretot, condicions de treball humà que ens porten a realitats que ens semblaven presents -i precisament a eradicar- només, encara, als “suds” del món. La globalització del mercat de treball en el món i la lògica de l’acumulació capitalista passa, en aquests moments, per abaratir a qualsevol cost (l’atur europeu amb el corresponent abaratiment dels salaris; les inhumanes condicions de treball a tants “Bangladesh” del món) el mercat de treball humà, ser més competitius en el comerç mundial pel consegüent abaratiment  dels preus dels productes manufacturats i dels serveis, i maximitzar beneficis que cada vegada es distribuiran menys equitativament al llarg de tot el planeta i de tots els seus “mons”; i, en canvi, serviran per continuar invertint a la boira financera especulativa que enriqueix més i més (de vegades hom es pregunta per a què?) a una cada vegada més petita però insaciable capa de sers humans.

Les grans possibilitats tecnològiques fan, precisament també, que siguin possibles productes d’alt valor i cost afegit que gaudiran només els, cada vegada menys, més rics del món. Així doncs una munió de ser humans treballant en indignes condicions per, de fet, tenir una certa capacitat de subsistència pròpia, i tot contribuint, involuntàriament, a satisfer nivells de vida innecessaris i obscens d’ uns molt pocs sers humans. Un equilibri no sé si més injust que inestable i sinistre. Possibilitats tecnològiques que, en canvi, podrien donar respostes reals als principals problemes endèmics de la nostra espècie.

 

I de la crisi climàtica que en podem dir? 

Si la crisi financera i econòmica és la del present, la climàtica és la del futur. Ja feia un cert temps que, de fet, havíem optat per renunciar a actuar sobre el fons del problema (el creixement econòmic basat en el consum de l’energia fòssil) i ens dedicàvem a preveure com ens adaptaríem, quan arribés, al canvi climàtic.

I ara que ja va arribant (amb el cicló de filipines com a darrer exemple) ja ens preguntem qui pagarà els danys que ocasionarà entrar de ple en la inestabilitat climàtica i el desfermament de fenòmens naturals inestables i catastròfics. Segur que el món financer de les assegurances ja esta imaginant productes per treure, de tot plegat, més beneficis. I per això la única cosa que s’ha estat capaç d’aprovar en les darreres conversacions sobre el canvi climàtic, és incloure el tema de “Danys i perills” com un dels centrals a tenir en compte a partir d’ara a l’etern rosari de les negociacions anuals sobre el tema.

Aquí l’especulació ho és sobre el futur. Com que com a mínim “la nostre generació (la que hi té responsabilitats ara”) no en sofrirà les conseqüències més greus, doncs de moment tira tant com pot del model actual, encara que ja tothom sap, i que ningú nega, és i ens porta al desastre.

 

I alguna esperança?

Totes aquestes crisis, com algun filòsof ja va preveure fa anys, porten en si mateixes elements clara i finalment autodestructius. Que en aquesta autodestrucció els nombrosos danys col·laterals siguin els menors possibles pels éssers humans i els hi ensenyin, d’una vegada per totes, que cal canviar radicalment de rumb i posar l’economia al servei de satisfer les necessitats reals dels sers humans en el seu conjunt i, en canvi, no posar les capacitats del sers humans com a societat en satisfer les necessitats irrellevants però assassines d’uns pocs sers humans, és l’esperança que, en la mesura de lo possible, cal intentar precipitar com més aviat millor.

MadMadMax

Xerca; 16 de desembre de 2003

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: