Finançament per a tot o, al final, Finançament per a res?

18 nov.

El tema ve de molt lluny i ara no es només que vagi per a més lluny encara -que hi va clarament- sinó que  és que hi va per a tot (per al desenvolupament, per al desenvolupament sostenible en les seves tres dimensions, per a la lluita contra el canvi climàtic -per a la seva mitigació i per adaptar-nos-hi-,  per assolir els ODMs i els ODSs presents i post 2015, etc.).

Tenim oberts al món processos d’anàlisi de necessitats de finançament i de com aconseguir els fons necessaris per tal de donar les respostes que es requeririen que, per dir-ho d’alguna manera, és com una gran partida de pòquer amb bastants més jugadors que cartes i que diners per jugar.

El problema és, a la nostra manera de veure, que atenent a l’estructura  i al funcionament de l’actual sistema d’Organitzacions Internacionals el tema no es tracta mai com un tema holístic, com un tema de governament financer global -quan clarament ho és- per atendre prioritzadament les necessitats més importants de la humanitat en el planeta, sinó que cada front, i cada nou front i/o subfront, obra un debat  reiteratiu i moltes vegades totalment repetitiu sobre com es finançarà tal o qual política per a tal o qual tema.

Com a exemple  present a una de les taules de negociacions més importants que estan obertes a finals d’aquest 2013 i a començaments, en general, d’aquest segle XXI,  quan s’ha acabat enguany la 1a setmana de negociacions sobre canvi climàtic a la COP 19 a Varsòvia, els països en desenvolupament estan posant els aspectes financers com a prerequisit per entrar a negociar qualsevol tipus de compromís en qualsevol dels temes i/o subtemes en negociació;  tot plegat, a més de fer-ho tot més enrevessat, tampoc portarà, llavors, a un estudi relativament objectiu de les necessitats financeres globals de la lluita contra el canvi climàtic, sinó sobre algunes de les seves diferents manifestacions (que, en canvi, no són independents entre si!) i, per tant, sobre possibles diferents tipus d’interessos (que no sempre tenen perquè ser  els més importants), segons quines siguin les parts i/o els actor que estiguin negociant la qüestió.

Per entendre’ns, prioritzar mitigació versus adaptació o a l’inrevés canvia les necessitats financeres del conjunt i de les parts i, en canvi i actualment, tothom negocia a cada banda amb posicions de maximalisme tàctic per a cada tema. Davant de la incertesa en les polítiques resultants que es puguin aprovar, hom prioritza el finançament d’allò quins efectes  veu més perillosos per a “ell mateix”. 

 

Una mica d’història

Després de la gran descolonització posterior a la segona guerra mundial, i posterior auto identificació referencial del que s’ha vingut anomenant el món en desenvolupament (en relació a l’anomenat món desenvolupat), les NNUU van apostar, majoritàriament i m’atreviria a dir que sincerament, per una política global d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD-ODA) que estaria basada en un principi de solidaritat i responsabilització internacional,  i que es concretaria en el tant famós 0,7% dels pressupostos dels països rics, que es mobilitzarien per a fer possible aquesta ajuda que, llavors, hagués estat de gran valor i magnitud.

Emperò després del període més sagnant de globalització econòmica industrial neoliberal  (inclosa aquí la política de préstecs usurers -i creació de deutes impagables- per part de les IBW als països en desenvolupament), NNUU es va veure obligada, per així dir-ho, a definir uns ODMs a la Cimera del Mil·lenni del 2000 que, d’una banda, es poden “llegir” com  a indicadors del mal fet (més pobresa, més gana, etc.) i, d’altra banda, com a objectius a assolir (menys pobresa, menys gana) per tal de “sanar les greus ferides produïdes”.

En la mesura que la situació de desequilibris i de pobreses no parava d’augmentar, en la Cimera de NNUU de Monterrey sobre el Finançament per al desenvolupament (FfD) ja no es podia continuar creient que el lent desgranà de l’AOD fos suficient per gairebé  res i es va analitzar a fons la problemàtica d’aquest finançament per al desenvolupament, dibuixant-ne les diferents potes o canalitzacions que podia i hauria de tenir per tal d’assolir, per exemple, els ODMs 2015.

En paral·lel, però, els efectes de l’activitat antropocèntrica sobre el medi ambient natural portaven a les NNUU a donar també una importància cabdal als temes del desenvolupament sostenible, i entre ells i molt especialment al del Canvi Climàtic; de manera que cadascun d’ells, sempre amb una metodologia parcial més que integral o, sobretot, sense cap perspectiva mínimament  holística, anava adquirint el seu pes específic propi i la seva posició política particular en l’agenda internacional.

Això ha arribat als seus màxims extrems en la darrera cimera sobre desenvolupament sostenible a Rio +20 i en les diferents i darreres negociacions sobre canvi climàtic en el si de la UNFCCC.

……………

La quantitat d’àrees temàtiques que, actualment, tenen un -o més de un – fons de finançament associat és cada vegada més nombrosa mentre que, a la vegada, cada una de elles té uns fons reals associats molt menors als que aspirarien i, en canvi, cada cop més irrisoris i a voltes tendint a zero.

Per acabar-ho de posar de manifest fem només una llista, no pas exhaustiva, de fons o dinàmiques de finançament que es treballen actualment en el context de les NNUU i les seves agendes futures:

-Finançament per al Desenvolupament (amb sub fronts pels ODMs)

-Finançament per al Desenvolupament Sostenible (amb sub fronts  per a les seves dimensions; per exemple Fons per a una economia verda; i aviat amb fons pels nous ODSs). Aquest seria un altre exemple extremadament significatiu de la incapacitat de tenir una visió i perspectiva holística i, en canvi, obrir dinàmiques de finançament absurdament diferents per al desenvolupament i per al desenvolupament sostenible que, en canvi, només poden ser que inclusives

-Fons pel Medi Ambient Global (lligat als Acords Ambientals Globals que venen proliferant des de Rio 92)

-Fons per a l’Adaptació al Canvi Climàtic

-Fons pel Canvi Climàtic

-…i altres fons en el context dels temes del canvi climàtic

-Fons per als Països Menys Desenvolupats (en diverses àrees o temes: comerç, canvi climàtic)

-…

I quina seria la llista de fonts amb que es podrien intentar omplir aquests fons? Doncs l’AOD, les remeses (més importants actualment que l’AOD mobilitzada), les fonts innovadores de finançament (sonen bé però se’n desenvolupen poques i, en general, no massa afortunadament -però no és el tema d’avui), la Inversió estrangera directa (IED-FDI), etc.

 

El món del negoci en/del mercat, l’associació d’interessos (el partnership) i la “privatització encoberta” de les polítiques públiques globals referents als bens i als mals públics

Monterrey 2002 identificà el paper clau de, per exemple, la Inversió Estrangera Directe en el futur del desenvolupament dels països. A partir de la lògica de que les altres fonts senyalades no donaran pas suficientment de si mateixes, hom treia la conclusió que ha de ser el món del negoci, de les empreses que, a canvi dels beneficis que en trauran, actuï de motor del desenvolupament al món. Avui, encara en plena crisi, es segueix discutint, emperò, qui és el responsable de la gran darrera crisi global i de com sen ha de sortir.

Però sense tornar tampoc ara al tema de la crisi, la pregunta clau en relació als temes que ens ocupen avui és: a quins criteris, resultats esperats i polítiques respondran les decisions que adopti el món del negoci en el mercat sobre aquestes inversions per al desenvolupament (en les seves més diverses concrecions o fronts).

Johannesburg 2002, que era la Cimera de Rio+10 en el context de la qual era molt difícil identificar que una part del conjunt de peces del FfD (Finançament per al Desenvolupament) arribessin als temes de desenvolupament sostenible (la permanent contradicció encara mai ben resolta), desenvolupà una argumentació que fa (atorga la responsabilitat) a tots els actors en el joc mundial com a interessats (stakeholders) en la solució dels problemes de deteriorament ambiental; el tema de la cimera en qüestió en aquest cas. Lla vors es tractarà de crear associacions (partnerships) entre actors (societat civil, estats i diferents nivells de governament, organitzacions internacionals, el mon del negoci o de l’empresa privada, etc.) per tal que es posin d’acord en quins projectes i amb quins fons es tiraran endavant.

Emperò el que ja no es va fer llavors, ja no s’ha fet mai encara i, per tant, cada dia es més difícil de que es faci alguna vegada, és que quan es tracta de polítiques relacionades amb els bens o mals públics globals, els projectes de partnership corresponents siguin emmarcats i, per tant, monitoritzats en funció dels interessos públics globals i de les corresponents polítiques públiques globals definides per les NNUU. Sinó és així, que no ho és, ens hem temut sempre…i cada vegada més….que qui posi els diners (gairebé sempre els sectors privats) es qui definirà, a la pràctica, les polítiques (siguin o no aquestes les mes necessàries, però en canvi segur que si les mes rendibles pel sector que realment financí) i projectes que vagin endavant. Estem, de fet, privatitzant les polítiques que haurien de respondre només als interessos públics.

 

A mena de consideracions finals

Tota la argumentació desenvolupada porta, des del nostre punt de vista, a les següents consideracions finals encara que, com a mínim de moment, bastant allunyades de com estan anant les coses:

-Cal acabar amb les polítiques de finançaments parcials per temes i sectors, i d’anar obrint dia rere dia un fons si i un altre també, sense saber ben bé si son els que ens calen obrir i si es podran realment omplir i utilitzar.

-Desenvolupament, desenvolupament sostenible (sobretot tal com se’l concep després de Rio+10 i  Rio+20), canvi climàtic… no són temes diferents (com ho serien l’educació, el transport i la indústria en la terminologia econòmica sectorial d’un país) sinó clarament interrelacionats i que, per tant, requereixen unes polítiques molt coherents i molt ben finançades que permetin assolir-ne els objectius pretesos de manera paral·lela i bastant sincronitzada. D’altra manera , qualsevol dels fronts no resolts pot fer mal bé tot lo aconseguit en els altres fronts. Si acabem amb nivells de pobresa en països en els que els desastres climàtics augmentin, la suma algebraica del que haurem assolit pot acabar sent nul.la.

-Per no deixar la existència o no de fons a la decisió dels sectors privats interessats, només hi ha una solució: cal instrumentar una política fiscal global que gravi i, per tant, a minori  la iniquitat al món i, amb els fons recaptats (que poden i han de ser molts) poder definir i implementar polítiques públiques (amb la participació de tots els sectors interessats) que facin possible atendre els grans desafiaments globals i interrelacionats que tenim greument plantejats. 

images

Xerca; 18 de novembre de 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: