Arxius | Juny, 2013

Seguint el “via crucis” de les negociacions sobre canvi climàtic: “un altre dit a la llaga!”

17 juny

Reunions a Bonn

Del  3 al 14 de Juny recent passats, ha tingut lloc a Bonn -Alemanya- (seu de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic) les tradicionals reunions d’estiu.

Cada any aquesta és una trobada en la que, fonamentalment, es reuneixen formalment alguns dels nombrosos òrgans de treball i negociació en el context de la Convenció. Normalment són els dies de les reunions de dos òrgans estables de treball (existents des de fa anys) que nodreixen, com a mínim suposadament, els treballs de les Conferències Plenàries de les Parts que es celebren cada any a finals de Novembre; enguany a Varsòvia tindrem la COP19 (convenció) i la CMP9 (Protocol de Kyoto).

Són les reunions fonamentals del SBI (Subsidiary Body for Implementation – Òrgan Subsidiari per a la Implementació) i del SBSTA (Subsidiary Body for Scientific and Technological Advice – Òrgan Subsidiari per a l’Assessorament Científic i Tecnològic). Enguany però, l’incipient però, a partir d’ara, fonamental ADP (Ad Hoc Working Group on the Durban Platform – Grup de Treball Específic sobre la Plataforma de Durban), ha realitzats reunions  més o menys informals continuació de la seva recent reunió extraordinària, a la qual es referia el post del 13 de maig passat (vegeu: http://wp.me/p1IaoC-cj).

De com sempre n’esclata una de nova! I, en aquest cas, grossa i molt important! Però, ja era hora!

No tothom ha estat d’acord si el lloc on plantejar el següent tema era el SBI; però en qualsevol cas la reunió 38 del SBI mai va acabar de començar durant els darrers quinze dies.

La Federació Russa, Belarus i Ucraïna hi van presentar, a la primera reunió del dia 4 de juny, una proposta de nou punt de l’ordre del dia sobre temes legals i de procediment relacionats amb la pressa de decisions sota la Conferència de les Parts de la Convenció.

Doncs bé, aquest fet ha estat suficient per bloquejar totalment el treball del grup durant tots els quinze dies i acabar-ne la reunió sense, de fet, poder-la començar. No hi va haver manera de resoldre’l el conflicte que es va crear!

Tothom va reconèixer la importància del tema però sempre hi va haver alguna Part (estat part de la convenció)  que es va oposar a incloure aquest nou punt de l’ordre del dia i, en la mesura -i aquí hi ha la mare de molts d’aquest problemes procedimentals i legals- que, actualment, en totes les reunions sobre canvi climàtic les decisions només es poden prendre per consens, no va ser possible resoldre la situació creada perquè, per dir-ho així, la Federació Russa, Belarus i Ucraïna tampoc “van baixar mai del burro”. Però, està clar, fins i tot aquest punt procedimental que, precisament, posa el dit a la llaga, només podria ser inclòs a l’ordre del dia amb el consens de totes les Parts que, durant els quinze dies i malgrat estratagemes de tot tipus, no es va poder aconseguir.

El problema legal de fons: “No ha estat mai aprovat l’article 42 del reglament de la Convenció: Votacions”!

Personalment estic molt satisfet de que la controvèrsia hagi sortit de nou a la palestra i que, a més a més, no s’hagi pogut resoldre, precisament perquè cal resoldre-la, ja, i a fons!

No és cap tema nou, però si que és un tema “amagat”; irresponsablement amagat diria jo!

De fet en un dels primers posts d’aquest blog, publicat el 10-10-2011 (vegeu http://wp.me/p1IaoC-49), jo ja hi feia referència; el fet d’haver participat com a observador al famós fracàs de Copenhaguen (2009), em va permetre assabentar-me (no sense bastantes dificultats) de la problemàtica i fer-la, a partir de llavors, el  més visible possible; per exemple en l’informe que vaig elaborar sobre el fracàs de Copenhaguen i que hom pot trobar a:  http://hdl.handle.net/2117/8976

Així doncs, ja forma part de la “normalitat política” que la COP (i en general tots els òrgans al voltant de la convenció) es vingui reunint, any darrera any, sense, de fet, reglament de funcionament aprovat pel que fa al seu “Article 42: Votacions”. Efectivament, tota reunió de la COP comença, el més sigil·losament  possible, fent constar un text de la Secretaria de la Convenció pel que fa al Reglament de la Conferència de les Parts que diu, cito textualment,:

“2. Conforme a la decisión adoptada por la Conferencia de las Partes al comienzo de su primer período de sesiones, actualmente la Conferencia de las Partes y sus órganos subsidiarios aplican el proyecto de reglamento, con excepción del proyecto de artículo  42: “Votaciones” (véase FCCC/CP/1995/7,párr. 10), que figura en negrita en el presente documento. La Presidenta de la Conferencia celebró consultas sobre el reglamento durante el período de sesiones y, hacia el final del período de sesiones, aseguró que continuaría esas consultas a fin de lograr el consenso antes del segundo período de sesiones de la Conferencia (FCCC/CP/1995/7, párr. 14). La Presidenta informará a la Conferencia en su segundo período de sesiones de los resultados de  esas consultas.”

Doncs bé, des de llavors, totes les COP (i òrgans subsidiaris) es venen obrint amb aquesta mena de litúrgia oculta i ocultista i que, també per costum, no es pretén pas afrontar mai. Això ha creat, en va crear a Copenhaguen i n’ha tornat a crear ara a Bonn, innumerables problemes; però ningú fa mai res per afrontar-los i resoldre’ls.

En conclusió, no és que les COP (i òrgans subsidiaris) estiguin condemnades a acordar-ho tot per consens; és que encara no s’ha estat capaç de decidir com es prendran les  decisions i, a manca d’això, només el consens o la unanimitat han permès que, de fet, ja durant  18 anys de funcionament, els procediments hagin estat sempre irregulars i ben qüestionables.

Si he expressat la meva satisfacció perquè aquest tema hagi sortit de nou a la llum, és perquè potser sigui la manera de que, finalment, s’afronti i les qüestions procedimentals no acabin, a la pràctica, de ser les que continuïn  governant les decisions sobre  el canvi climàtic.

És obvi que no és un tema senzill de resoldre…però no n’hi per tant. Per majoria de 9/10 parts (per citar-ne una de prou forta), per exemple? Mentre tant, el consens, cal dir-ho ben clar, és, s’ha transformat en, el dret de veto de cadascun dels estats parts  de la convenció!

El problema polític de fons: “el tema de la sobirania dels estats en el sistema de les NNUU”

La carta de les NNUU diu, textualment, en el seu article 2.1.:

“La Organització està bassada en el principi de la igualtat sobirana de tots els seus membres”

i en el seu article 2.7.:

“Cap disposició d’aquesta Carta autoritzarà a les NNUU a intervenir en els assumptes que siguin essencialment de la jurisdicció interna dels Estats […]”.

Emperò això no impedeix pas que en el seu article 18.2. digui:

“Les decisions de l’Assemblea General en qüestions importants es prendran pel vot d’una majoria de dos terços dels membres presents i votants. […].

Curiosament però, a mesura que el governament democràtic mundial es fa més necessari que mai, sobretot perquè els principals desafiaments de la humanitat són globals, hi ha una mena de reacció sobiranista dels estats membres (en general) que, per exemple, impedeixen, en nom de la seva sobirania -des del meu punt de vista mal entesa i mal interpretada- dotar-se d’un sistema de votacions democràtic en el si de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic.

Una vegada més, només l’organització i participació de la ciutadania mundial en política global, podrà permetre construir un veritablement just sistema de Governament Democràtic Mundial.

Charter

Xerca; 17 de juny de 2013

PS: ara farà prop de dos anys que vaig començar aquest blog; així, i aprofitant, també, el començament de l’estiu a l’hemisferi nord, un servidor es prendrà (potser amb alguna excepció) unes vacances com a blogaire!

L’informe del Panel de NNUU sobre els nous ODMs (II): un conte de fades conegut i dolent!

10 juny

La setmana passada vaig intentar contextualitzar un informe que acabava de sortir. Avui, després d’haver-lo llegit, m’agradaria entrar en una anàlisi de continguts que, ho dic d’entrada, m’ha generat des de frustració fins, en alguns moments, indignació i, en general, no masses esperances.

 

La visió del panel (capítol 1 de l’informe)

En el capítol 1 de l’informe el panel exposa la seva visió.

Una valoració optimista del que s’ha aconseguit des de l’any 2000 fins ara (em remeto aquí a la meva valoració bastant oposada en el post de la setmana passada), la constatació dels grans canvis que ha viscut el món (pel que fa a l’assoliment dels ODMs 2015 no gaires precisament!), i la consciència de que el món canviarà molt d’aquí al 2030 (utilitzaré “les cursives entre cometes” quan estigui citant textualment l’informe): “més urbà, més classe mitjana, més vell, més connectat, més interdependent, més vulnerable i més limitat en els seus recursos – i treballant encara perquè la globalització porti els màxims beneficis a tots”. 

Està bé ser optimista i dibuixar escenaris desitjats pretesament realistes, però d’aquí a afirmar taxativament el que s’acaba de llegir! Crec que, malgrat la lògica de les tendències conegudes, és exigible una mica més de rigor en segons quines afirmacions; de fet, al llarg de l’informe, el panel no amaga pas la realitat ni les dades que tan mal fan als ulls dels nostres  cors i als presagis dels nostres cervells; però en canvi, precisament, i aquest és el punt clau, perquè l’informe es situa en el conformisme d’un continuisme determinista i no qüestionat, llavors tampoc serà mai capaç de fer, realment, cap nova proposta substancialment transformadora. Tot acabarà sent i basant-se qüestió de bona voluntat.

La visió del panel es concreta en dues grans opcions:

 

1.1-De l’actual ODM-8 (Associació Global per al Desenvolupament) a la gran proposta que dona títol a l’informe del Panel: “Una Nova Associació Global” 

Ho comentava la setmana passada, els successius informes d’un grup de treball específic de les pròpies NNUU: MDG Gap Task Force (Grup de Treball sobre els incompliments en el ODM-8 ), mostren precisament que el que més ha fallat, el que més ha mancat és aquesta associació global que, ara si, per art i màgia del panel, serà la gran protagonista per canviar el món.

Potser cal esmentar que la paraula que utilitzem en català: “associació”, és una traducció poc expressiva de la paraula anglosaxona original: PARTNERSHIP!

És un concepte que va aparèixer a la palestra de les NNUU a la Cimera de Johannesburg 2002 sobre Desenvolupament Sostenible. A partir de llavors, els estats s’han tret la responsabilitat principal de sobre i, aprofitant la voluntat participativa de molts altres actors internacionals, han passat el testimoni a aquestes associacions públic-privades on, sense que mai s’hagi definit cap marc de funcionament ni de criteris ni d’objectius polítics públics (respecte als quals rendir contes), és evident que qui hi posi els diners (les empreses, les IBW, els bancs, etc.) en seran el principal definidor d’objectius reals i concrets. En aquell context de Johannesburg 2012, en Federico Mayor Zaragoza ho va saber, com és habitual, resumir-ho molt bé: “això és la privatització de la cooperació internacional”.

El Panel afirma, en aquest context, que “els grans desafiaments del món, poden presentar també oportunitats, si encenen un nou esperit de solidaritat, respecte mutu i benefici mutu, basat en la nostra comuna humanitat i en els Principis de Rio.”  Molt bonic però gens creïble. Sense dir res sobre que els principis de Rio els tenim des de ja fa 31 anys! Curiosament l’informe és explícitament conscient dels problemes de compliment amb l’actual ODM-8 però, malgrat això, opta, principalment, per repetir la mateixa, il·lusa i suspesa assignatura!

 

1.2.-“Un món: una agenda de desenvolupament sostenible”

Amb algun element d’anàlisi que, no per conegut o sabut o evident, deixa de ser interessant que un panel com el que teníem recollís, però també amb alguna  conclusió que, hores d’ara, hom només pot qualificar de barbaritat -veure a continuació algunes d’aquestes afirmacions-, el panel arriba a la gran conclusió de que si tenim un món, necessitem una agenda de desenvolupament sostenible, la qual cosa només pot interpretar-se, en principi, com una crida (però que de fet es quedarà aquí) a una unificació d’agendes post 2015:

-“desenvolupament, desenvolupament sostenible, i canvi climàtic sovint són vistos com separats”

“recomanem al SG que les deliberacions sobre una nova agenda per al desenvolupament s’han de guiar per la visió d’eradicació de l’extrema pobresa d’una vegada per totes, en el context del desenvolupament sostenible” […]”La capacitat d’innovació del ser humà, i la quantitat d’alternatives que ja existeixen, signifiquen que el desenvolupament sostenible pot, i ha de permetre a la gent en tots els països aconseguir les seves aspiracions” […] “sense que els països rics hagin de deixar de créixer per tal que els països en desenvolupament es puguin desenvolupar,  ni els països en desenvolupament hagin de sacrificar el creixement que els porti als estils de vida dels rics”. Aquesta darrera frase és una veritable  barbaritat!

“no és realista pensar que ajudar a 1000 milions més de persones a sortir per a elles mateixos de la extrema pobresa pel creixement de les seves economies nacionals, sigui possible  sense realitzar canvis estructurals en l’economia mundial”; tot i que aquesta afirmació dona per fetes coses ben qüestionables: que 1000 milions de persones hagin sortit ja de l’extrema pobresa i que això hagi estat lligat al creixement de la seva economia nacional; hom pot suposar que estem parlant dels països del BRICS, però llavors ens hem oblidat que la globalització econòmica neoliberal ha estat un element determinant per al seu creixement econòmic. Però bé, l’afirmació continua dient, en una de les seves frases més interessants però ben contradictòries a la ja citada i a la praxis de l’informe,: “Hi ha una necessitat urgent dels països desenvolupats de re imaginar els seus models de desenvolupament. Ells han de liderar el món cap a solucions pel canvi climàtic[…] “

– “necessitem pensar diferent. Acabar amb la pobresa no és un tema d’ajuda o cooperació internacional només. És una part essencial del desenvolupament sostenible, en els països desenvolupats i en desenvolupament”; i així el “nord ric” es treu senzillament de sobre les seves responsabilitats històriques i serà la pretesa  “Nova Aliança Global” qui les assumirà!

A partir d’aquí, però, cap nova proposta més enllà de la literatura de sempre sobre el tema. I amb una gran contradicció final, l’informe acaba amb una proposta formal i elaborada de nous 12 ODMs post 2015 que responen només (excepte dos d’ells), gairebé única i exclusivament, al que coneixem i anomenem com “agenda del desenvolupament”!

 

“De la visió a l’acció: Transformacions prioritàries per a una Agenda Post 2015” (capítol 2 de l’informe)

El capítol 2 de l’informe proposa Cinc Canvis Transformadors:

“1.-No deixar ningú darrera

2.-Posar el desenvolupament sostenible  en el nucli

3.-Transformar l’economia per a la creació de llocs de treball i un creixement inclusiu

4.-Construir Pau i Institucions Públiques  efectives, obertes i que rendeixen contes

5.-Forjar una Nova Associació Global”

Essencialment els canvis 2 i 5 no són altre cosa que una suposada concreció (més aviat reiteració) dels dos elements claus analitzats de la visió del panel. No hi ha massa cosa més a afegir-hi.

Per tant ens queda fer una ullada i alguna consideració sobre els punts 3 i 4 que, malauradament, no deixaran de confirmar ni la poca qualitat d’un informe de tanta persona eminent ni les contradiccions i incapacitats d’un panel que deu haver estat del tot presoner d’un consens hores d’ara impossible.

En relació al canvi transformador 3.-, l’informe no és capaç ni tant sols de recollir avenços conceptuals i propositius al voltant de l’economia verda de Rio+20. Un priorització de la creació de llocs de treball per part de l’economia és l’únic matis, obvi actualment, al paradigma de creixement econòmic clàssic  com a motor del progrés.

I pel que fa al canvi transformador 4.-, ni una sola crítica al funcionament del governament al nivell global ni al de les organitzacions internacionals i a les seves responsabilitats; tothom, i aquí soc testimoni de que la societat civil que ha participat activament en el procés també i molt especialment, esta molt preocupat per la transparència i la rendició de contes de les institucions públiques nacionals i locals (sobre el que no hi tinc res a oposar) com elements transformadors de la realitat. I així, quan l’informe concreta el paper de les Organitzacions Internacionals en la “Nova Associació Global” pràcticament només li associa el potencial d’utilitzar diner públic (que queda ben clar que serà ben poc) per catalitzar i mobilitzar diner privat! Diner privat al qual el panel situa com la font més important per assolir els nous ODMs; deu n’hi do!

Potser perquè és un tema que considero crucial, acabaré dient que en uns moments  que poden  portar a la humanitat a desastres imminents, i des d’aquest punt de vista, si que m’oposaria a la idea cada vegada més estesa de que la bona governabilitat als nivells tradicionals dels estats és la prioritat. Les crisis són globals i requereixen, imprescindiblement, dinàmiques ben fortes i ben democràtiques de governament global!

 

Captura

 

Xerca; 10 de juny de 2013

El Panel de NNUU sobre els nous ODMs projecta un món sense pobresa pel 2030: De 15 en 15 i no tiren perquè encara no deu tocar!

3 juny

La notícia

El passat divendres 31 de maig es feia públic un informe que porta per títol “Una nova Associació Global: Eradicar la pobresa i transformar les economies cap el desenvolupament sostenible”, emès per un nou “Panel d’Alt Nivell de Persones Eminents”, en aquest cas, sobre ” l’Agenda del Desenvolupament Post-2015″, que el SG de les NNUU va crear farà prop d’un any! Els copresidents d’aquest panel eren i han estat els presidents o  primers ministres d’Indonesia (Susilo Bambang), Libèria (Ellen J. Sirleaf) i del Regne Unit (Cameron); i, en general, en el Panel estaven presents persones prou “rellevants i/o representatives” de països com (per ordre alfabètic): Alemanya, Brasil,  Colòmbia, Corea del Sud, EUA, Japó, Jordània, Kenia, Mèxic, Moçambic, Nigèria, Suècia,  Turquia, Xina, etc. Podeu trobar l’informe a:

http://www.un.org/sg/management/pdf/HLP_P2015_Report.pdf#.UafAx9h1HTp

 

Sobre els Panels del SG de les NNUU i, en particular, sobre aquest darrer

Pel lector no familiaritzat, potser el primer que calgui contextualitzar és això dels “Panels d’Alt Nivell de Persones Eminents” que, sobre un tema determinat, els SGs de NNUU utilitzen sovint per tenir estudis, anàlisis,  propostes sobre temes d’interès de la organització.

N’he conegut, n’he llegit i n’he seguit uns quants …i la primera característica general que se’n pot  extreure és que, en la majoria d’ocasions, als informes finals corresponents se’ls hi acaba fent molt poc cas. És a dir, quan els estats membres de l’organització acaben decidint coses sobre el tema en qüestió (sobre el qual havia treballat un panel d’aquestes característiques), més aviat sembla que es produeixi una mena de rebuig a la feina feta pel Panel, i no és excepcional que molts d’aquests informes acabin en l’oblit més absolut.

Ara bé, cal fer notar d’entrada que, en aquest cas, els propis membres del Panel i la feinada, recursos i energia que hi ha dedicat l’organització han estat més importants que mai. Per tant no m’atreviria pas a afirmar que, en aquest cas, passi el mateix. És evident, si hom observa la composició i, en aquest cas si, “l’alt nivell” del panel, que és un clar intent de consensuar entre líders de països claus del món una proposta prèvia de nous ODMs post 2015. I, a més a més, el Panel no ha decebut gens respecte a aquesta perspectiva, sinó que, entre altres coses, l’informe acaba amb una proposta clara i treballada de nous ODMs! Una proposta, diguem-ho d’entrada, que crec que es pot qualificar de continuista; de fet el panel parteix d’una anàlisi molt positiva del que han estat i suposat pel món els ODMs vigents i, per tant, conclou com a premissa prèvia que la nova proposta no pot ser, no ha de ser, rupturista.

Cal esmentar també que, en aquest cas ( la setmana passada em queixava del contrari en un altre tema) la participació de la societat civil organitzada internacionalment en el procés de treball del panel ha estat, quantitativament, molt important! Tinc bastants més dubtes sobre la qualitat d’aquesta participació i, sense aprofundir avui en aquest aspecte, deixaré escrit només que, de vegades,  una manera de transformar en una resultant nul.la un procés participatiu, és fer-lo tant i tant intens i amb tants debats (més suposats que reals) a internet, que sigui del tot impossible extreure conclusions reals, i mínimament fortes i consensuades, dels actors que hi han volgut i pogut participar.

Aquest post d’avui serà, només, el primer sobre el tema. Una lectura aprofundida, una anàlisi de les parts més polítiques i de les propostes concretes de nous ODMs, és quelcom que em sedueix i que deixaré per un altre dia. Emperò hi algunes consideracions contextuals, tant passades com futures que, potser, són d’entrada el més important.

 

Algunes contextualitzacions històriques recents

a) La declaració del Mil·lenni i els actuals ODMs – 2015

Sense entrar en detalls i anant aquí directament a la meva visió, naturalment subjectiva, sobre la qüestió, crec que es bo recordar avui que les diverses i profundes realitats de pobreses amb que la humanitat canviava de mil·lenni eren tant  escandaloses que, si més no, NNUU no va amagar el cap sota l’ala i ho va deixar ben palès al marcar-se uns ODMs que , en si mateixos,  eren d’entrada, com a mínim, una crítica radical als resultats del període de globalització neoliberal liderat per les IBW durant els darrers 20 anys del segle XX i que tan progrés havia hagut de portar al món!

Criticats d’entrada (i sempre) per ambigus, poc ambiciosos i incomplets, cal reconèixer, en canvi, que es van transformar en una mena de referència per a l’acció a molts nivells i que, en aquest sentit, han estat agenda de treball de moltes organitzacions, associacions i persones en general  arreu del món.

 

b) Sobre el grau d’assoliment dels objectius

Una altra de las avantatges d’haver-se dotat dels ODMs és que, llavors, NNUU ha pogut i ha fet un intens seguiment de l’evolució sobre el seu assoliment i dels motius que ho explicaven.

En un estudi que vaig realitzar per al CCD de la UPC en motiu de la revisió del tema celebrada l’any 2010 per les pròpies NNUU, i que podeu trobar a:

http://upcommons.upc.edu/e-prints/handle/2117/12718

vaig poder concloure, que en un rang de -100 a +100 (-100 incompliment total; +100 compliment total) les dades del 2009 i del 2010 demostraven que mai, en el seu conjunt, s’ha pogut arribar al 0; sempre ens hem quedat en la franja negativa). Les darreres dades sobre els nivells de compliment o assoliment, les tenim ara ja pel 2012 i hom les pot trobar a:

http://www.un.org/millenniumgoals/pdf/2012_Progress_E.pdf

i segueixen movent-se, globalment, en la franja de l’incompliment!.

I l’anàlisi de motius s’ha caracteritzat, any rere any, per la constatació permanent, en un informe d’un grup de treball de les pròpies NNUU (MDG Gap Task Force), de que mai s’ha posat sobre la taula el finançament necessari per a l’assoliment dels ODMs, d’acord amb el que estava previst i amb el que es van comprometre l’any 2005 els propis estats membres (evidentment els països desenvolupats molt principalment amb el famós i reiteradament incomplert objectiu del 0,7%)!

 

c) Sobre el moment actual, algunes constatacions  i les properes passes

No deixaré de valorar molt positivament el treball que es fa des de les NNUU per donar continuïtat a tot el que ha suposat haver disposat, des del 2000, dels ODMs -2015. Crec, en canvi, que les valoracions que s’han de fer sobre el seu assoliment han de ser molt més crítiques i, en aquest sentit, crec que cal expressar , a manca d’una lectura reposada de l’informe, la disconformitat amb una mena de cofoisme sobre el que s’ha assolit i, en conseqüència, d’una mena de premissa, ja comentada, que el Panel planteja d’opció de continuïtat a partir del 2015.

D’entrada la frase citada en el títol d’aquest post d’avui segons la qual el Panel projecta un futur sense pobresa en el 2030 (i que ja s’ha transformat en titular de primeres notes de premsa sobre l’informe)  em sembla políticament impresentable. En els meus anys d’estudis a la facultat (els 70), la fam al món s’hauria acabat del tot per l’any 2000. En canvi, l’any 2000 no només no s’havia assolit aquesta realitat sinó que ens veiem obligats a situar un termini de 15anys per acabar-hi, i ara resulta que ens en donem 15 any més per treure de la fam i de les pobreses en general a mils de milions de ser humans. Crec que, sobre tot analitzat com a objectiu polític de les NNUU sona totalment al conte de l’enfadós i a una mena de joc de l’oca en la qual els països rics no cal que tirin encara, encara no els hi toca!; d’aquí a 10 anys, potser?

Una altre tema preocupant en aquests moments, és que malgrat tornar a posar el desenvolupament sostenible com el model cap al qual caminar, d’una banda l’informe segueix parlant del creixement econòmic (que sabem insostenible) com a creador de llocs de treball i de riquesa per sortir de la pobresa, però en canvi, l’informe no és capaç de mullar-se sobre la necessitat ineludible (per tants motius!) d’ajuntar d’una vegada les agendes del desenvolupament i del desenvolupament sostenible, i no fa pas cap opció per a una única agenda amb uns objectius de desenvolupament i de desenvolupament sostenible (els que s’han d’elaborar després de Rio+20) en una única estructura i plataforma política.

I pel que fa a les properes passes, l’agenda ens porta ara a la reunió extraordinària d’alt nivell (normalment amb aquesta frase es pretén remarcar que a la reunió s’hi esperen caps d’estat o de govern) de l’AG de les NNUU, prevista per la darrera setmana del proper setembre

panel2015

 

Xerca; 3 de juny de 2013

%d bloggers like this: