Arxius | Abril, 2013

Pensaments (II) sobre la crisi (financera)

29 abr.

Des del setembre del 2011, en que escrivia  en aquest blog uns “Pensaments (I) sobre la crisi financera”,  he escrit en bastantes altres ocasions sobre el tema, però més aviat comentant-ne aspectes, evolucions, posicions, paradoxes, etc. que evidentment hi tenien a veure, però sense tornar a intentar una reflexió global més profunda (de les quals en tenim moltes, per cert!). Avui ho torno a intentar des d’una perspectiva que crec diferent, i que podria haver permès altres títols del post com els següents:  Contradiccions entre propostes de com sortir de la crisi i/o nous elements paradigmàtics per a sortir realment de la crisi.

 

Crisis financera, crisis econòmica, crisis del treball i/o versus crisis ambiental

No hi pas cap dubte en que, actualment, estem immersos en dues (de fet en més, però de vegades cal simplificar una mica per poder avançar en algunes idees) grans crisis: l’econòmica derivada de la financera i amb especial manifestació negativa en la del treball, d’una banda; i l’ambiental amb una especial manifestació en la climàtica, de l’altra.

La primera reflexió (i potser també la darrera conclusió) que crec que s’imposa com a preliminar (i potser també com a principal), és que si volem afrontar la primera (d’una forma socialment progressiva neoclàssica) per ella mateixa i, per un moment (i degut al sofriment diari de tantes persones al sud d’Europa o als EUA -que no podem oblidar que s’afegeix al de mitja humanitat en el planeta-), “ens oblidem (no pas per deixadesa, sinó per priorització) de la crisi climàtica i ambiental en general”, podríem acabar sortint d’una crisi tot aprofundint irreversible i irremeiablement l’altra.

 

La sortida neoclàssica Keynesiana a la crisis financera, econòmica i del treball, en front a pretesa (i sempre fracassada) sortida neoliberal 

No mi estendre pas massa. En tenim ja moltes d’opinions, valoracions i propostes a favor de caminar ràpidament cap aquesta sortida Keynesiana i, per tant, només en faré algunes apreciacions sintètiques.

És obvi, per la meva part com per sobretot la de tantes veus realment “autoritzades”, que les polítiques d’austeritat, de reducció de dèficit públic, de contenció i pagament del deute públic -en definitiva d’ajustos estructurals neoliberals amb dosis enormes de privatitzacions- , només comportaran una fase més (una altra fase més, i valgui la redundància) de gran enriquiment dels sectors més especulatius de les finances lligades als paradisos fiscals i, en definitiva, dels jugadors en el casino global de la boira financera que segueix creixent sense cap mena d’escrúpol, ni sentit ni objectiu (excepte el d’aquest llunàtic, sonat, enriquiment mateix).

La contestació a aquestes polítiques comença a ser tant forta que, en una visió optimista, m’atreviria a pronosticar que aniran perdent pes i hegemonia en la palestra de les polítiques mundials. I que d’entrada potser a poc a poc, però després amb molta més velocitat, s’han de canviar i canviaran, radicalment, per un gran enfortiment del sector i les polítiques públiques, que es basarà en dos grans tipus de mesures: a) la dels quitaments al sector financer; ja és hora que se’ls hi deixi de pagar el que ells mateixos han i segueixen malbaratant en funció, única i exclusivament, del seus interessos particulars, i no com els de motors de l’economia real que és la seva única raó de ser des d’un punt social; b) endegar a tota màquina polítiques públiques d’estímul a l’economia real que, fonamentalment, han de ser extensives en la creació de llocs de treball; no ens equivoquéssim pas en això i ens perdéssim en buscar creixements en la producció i el consum de bens i serveis d’alt valor afegit, basats en l’ús de tecnologies més sofisticades que mai, i que només acabessin beneficiant només als sectors econòmics punters que, de fet, no estan pas tant malament, i/però que precisament no necessiten ni creen  gaires llocs de treball i, per tant no afavoreixen l’accés social massiu als bens i serveis de primera necessitat. Compte, molt de compte, amb tota aquesta verborrea de l’emprenedoria, la innovació, l’excel·lència, etc. que ens podria acabar matant del tot des d’un punt de vista social.

 

Desenvolupament (“Creixement”) econòmic social i verd, en front d’un creixement econòmic estàndard i ambientalment depredador

Si la hipòtesis darrera fos correcta, quins serien els nous perills que hauríem d’evitar, d’entrada, a qualsevol preu.

D’una banda que el nou desenvolupament econòmic no donés resposta (com no ho fa ara) al sentit humà del fet econòmic (distribuir recursos i riqueses de base natural -escassos-, per satisfer necessitats humanes -prioritzant sempre, sense  excepcions, les bàsiques i realment necessàries individual i socialment parlant-). Ha de ser doncs una economia social, principalment justa distribuïdora de recursos i riqueses entre els individus de la societat que, com a tals, contribueixen, cadascú des de les seves capacitats, a que, fins i tot sense masses necessitats sistèmiques de créixer en mesures obsoletes com la del PIB, el desenvolupament econòmic social sigui una màquina eficient de funcionament continu.

I l’altra gran perill que s’ha d’evitar, jo diria aquí que amb la màxima i preceptiva prioritat, és que el nou desenvolupament econòmic no sigui verd. A la darrera cimera de NNUU a Rio+20 va quedar establert un concepte, el d’economia verda, que malgrat totes les crítiques sobre les seves insuficiències com a paradigma realment alternatiu per caminar cap un desenvolupament humà sostenible, jo segueixo creient que és un dels vents intel·lectuals més frescos que corren pel nostre voltant.

Lluny de propostes absurdes i fracassades anteriors. Per exemple la de desacoblar l’economia del medi ambient, que sempre em va semblar una mena d’al·lucinació espiritual. L’economia verda s’arrela, precisament, en un nou acoblament de la natura i el ser humà. Una de les bases principals del treball dels individus a la societat ha de ser i estar en relació íntima amb la natura mateixa per, precisament, utilitzar-la i tractar-la com una realitat de la qual formem, en som, una part (“estimant-la, a la mare terra, com a nosaltres mateixos”) i amb la qual con-substanciem sempre  ecològicament.

Aquest nou acoblament implica necessàriament, per exemple, dedicar-nos com a humanitat, com un dels primers, preceptius i màxims objectius dels propers anys, al desenvolupament i utilització d’energies renovables i netes, tot deixant d’utilitzar els combustibles de base fòssil. Estic convençut que aquest objectiu que, en definitiva, suposa una nova revolució en les maneres, qualitatives i quantitatives, de produir els bens necessaris per satisfer les necessitats humanes, és l’únic origen possible d’una nova era que ha de passar pàgina a la de la revolució industrial capitalista de base fòssil. I si dic capitalista és perquè, precisament, la renovabilitat sostenible de les noves energies netes ens portarà, com a realitat sine qua non, a abandonar la ficció d’un creixement at infinitum per consum de quelcom que hem considerat com inesgotable i que, a més de no ser-ho, ens ha portat la catàstrofe ambiental més important que esta sofrint, antropocèntricament, el planeta.

 

Transformar una gran crisis en una gran oportunitat de debò

És en els sentits anteriors que, més que mai, cal transformar crisis en oportunitats. Però aquesta vegada la oportunitat no és sortir de la crisi per tornar a situacions conegudes que, precisament, no són ambientalment viables. Aquesta és l’alerta principal dels meus pensaments d’avui. Sortir de les crisis en les quals estem instal·lats no pot ser mai (no ho podrà ser) tornar a créixer econòmicament de les maneres i amb les bases en les quals ho hem fet fins ara.

Per això transformar avui la gran crisi en una gran oportunitat passa per assentar les bases d’un nou sistema econòmic; no com un exercici teòric o filosòfic sobre nou pensament estrictament econòmic; sinó com a nova i imperiosa realització d’un nou model energètic sostenible (renovable i net) capaç de satisfer d’altres maneres i velocitats (qualitativa i quantitativament parlant) les necessitats humanes socials i individuals.

ecverda

 

Xerca; 29 d’abril de 2013

22 d’abril: dia de la Mare Terra (dies i cartes de la terra)!

22 abr.

Dia de la Mare Terra

L’1 de maig del 2009, l’Assemblea General de les NNUU designava el 22 d’abril com el “Dia de la Mare Terra”.  A la resolució corresponent si pot llegir:

“Reconociendo que la Tierra y sus ecosistemas son nuestro hogar, y convencida de que para alcanzar un justo equilibrio entre las necesidades económicas, sociales y ambientales de las generaciones presentes y futuras, es necesario promover la armonía con la naturaleza y la Tierra,

Reconociendo también que Madre Tierra es una expresión común utilizada para referirse al planeta Tierra en diversos países y regiones, lo que demuestra la interdependencia existente entre los seres humanos, las demás especies vivas y el planeta que todos habitamos,

Observando que cada año se celebra el Día de la Tierra en numerosos países,

1. Decide designar el 22 de abril Día Internacional de la Madre Tierra.

Aquesta declaració cal situar-la com un dels resultats de la creació, dins de l’ECOSOC de les NNUU, del “Fòrum Permanent per a les Qüestions Indígenes”, que tingué lloc al voltant de la Cimera de Johannesburg 2002 (la tercera de les cimeres ambientals). Aquest Fòrum fou el que va promoure la creació d’aquest dia, després que, arrel de mobilitzacions i jornades al voltant de la problemàtica del canvi climàtic, des de Bolívia emergís de nou l’ancestral concepte de Mare Terra (Pacha Mama)!

El Dia de la Terra

De fet, enguany en fa 43 que els 22 de maig es venen celebrant els “Dia de la Terra”. El moviment ecologista dels anys 60 (per iniciativa d’un senador nord americà) es dotava així, l’any 1970 (dos anys abans de la primera de les anomenades cimeres ambientals de les NNUU: Estocolm 1972!) d’una jornada de lluita i reivindicació que, potser com cap altra, l’ha vingut simbolitzant i caracteritzant al llarg de tots aquests anys. El nostre petit país hi ha estat gairebé sempre present, i crec que és just homenatjar als militants ecologistes catalans que, en aquest tema, han estat sempre capdavanters i, valgui la redundància, al capdavant de moltes lluites ecologistes locals i globals.

La Carta de la Terra

Entre mig, després de la Cimera de de la Terra (la segona i més important de les cimeres ambientals celebrada a Rio el 1992), es va obrir un procés que va conduir a l’elaboració de la Carta de la Terra, aprovada inicialment per la UNESCO l’any 2000. De fet, a la citada Cimera de Johannesburg va estar assumida per NNUU com a document de referencial, fins poques hores abans de la finalització de la reunió; aquelles hores en les quals cauen i pugen coses dels documents finals a aprovar.

Segurament, però, aquest és un dels documents que més consens ha generat entre la comunitat humana com a una mena de carta magna constituent (al nivell sobretot dels valors) d’una organització futura del món a l’alçada dels greus desafiaments que tenim plantejats . La Càtedra UNESCO a la UPC en Tecnologia, Desenvolupament Sostenible, Desequilibris i Canvi Global, fou, conjuntament amb el Centre UNESCO de Catalunya i l’Associació de les NNUU, responsable de la seva traducció al català i posterior assumpció, a diversos nivells institucionals del país, de la pròpia Carta.

Crec que és un bon dia per recordar-ne alguns dels paràgrafs del “Preàmbul” d’un dels textos, a la meva manera de veure més inspirats i inspiradors, escrits en el llindar del canvi de segle:

“Preàmbul

Ens trobem davant d’un moment crític en la història de la Terra, un moment en el qual la humanitat ha d’escollir el seu futur. A mesura que el món es fa més interdependent i fràgil, el futur presenta alhora grans riscos i grans promeses. Per continuar avançant hem de reconèixer que, enmig d’una magnífica diversitat de cultures i formes de vida, som una sola família humana i una sola comunitat de la Terra amb un destí comú.

La Terra, la nostra llar

La Humanitat és part d’un immens univers en evolució. La Terra, la nostra llar, és plena d’una singular comunitat de vida. Les forces de la natura fan de l’existència una aventura exigent i incerta, però la Terra ha proveït les condicions essencials per a l’evolució de la vida. La protecció de la vitalitat, la diversitat i la bellesa de la Terra és un deure sagrat.

La situació global

Els models dominants de producció i consum estan causant la devastació ambiental, l’esgotament dels recursos i una extinció massiva de les espècies. S’estan destruint les comunitats. Els beneficis del desenvolupament no es comparteixen equitativament i la distància entre rics i pobres creix constantment. La injustícia, la pobresa, la ignorància i els conflictes violents s’estenen arreu del món i són causa de grans patiments. Un augment de la població humana sense precedents ha sobrecarregat els sistemes ecològics i socials. Els fonaments de la seguretat global estan amenaçats. Aquestes tendències són perilloses, però no inevitables.

Els reptes futurs

L’elecció és nostra: crear un partenariat per tenir cura de la Terra i els uns dels altres o arriscar-nos a destruir-nos a nosaltres mateixos i la diversitat de vida. Els nostres valors, institucions i estils de vida necessiten canvis fonamentals. Hem d’adonar-nos que, una vegada satisfetes les necessitats bàsiques, el desenvolupament humà significa primordialment ser més, no tenir més.

Responsabilitat universal

Per portar a terme aquestes aspiracions, hem de prendre la decisió de viure amb un sentit de la responsabilitat universal i d’identificar-nos amb la comunitat terrestre global, així com amb les comunitats locals. Som alhora ciutadans de diferents nacions i d’un sol món en el qual els àmbits local i global estan estretament vinculats. Tots compartim la responsabilitat pel benestar present i futur de la família humana i del món vivent en tota la seva amplitud. L’esperit de solidaritat humana i d’afinitat amb tota vida s’enforteix quan vivim amb reverència el misteri del ser, amb gratitud el do de la vida i amb humilitat el lloc que ocupa l’ésser humà en la natura. Necessitem urgentment una visió compartida dels valors bàsics que donin un fonament ètic a la comunitat mundial emergent. Per tant, junts i amb esperança, afermem principis interdependents, per a un sistema de vida sostenible, com a fonament comú amb el qual s’haurà de guiar i valorar la conducta de tot i de tothom.”

 

EarthCharter poster

 

Xerca; 22 d’abril de 2013 (que lluny estem encara d’aquestes idees i valors)

Les tradicionals reunions financeres de primavera: IWB i ECOSOC; i del Finançament pel Desenvolupament, FfD, què?

15 abr.

Les reunions financeres de primavera

Ja ha arribat el mes d’abril i, com és tradició no escrita, al voltant del proper cap de setmana hi hauran, del 19 al 21 a Washington,  les anomenades reunions de primavera de les Institucions de Bretton Woods, IBW, (del Fons Monetari Internacional, FMI, i del Banc Mundial, BM) i, a continuació, el 22 d’abril a New York, hi haurà la reunió de primavera del ECOSOC de les NNUU amb, teòricament, les IBW i la OMC (la Organització  Mundial de Comerç). Dic  teòricament, perquè és ben sabut que pel que fa a la participació de les IBW i de la OMC en aquesta reunió  és un mer tràmit absolutament intranscendent per a elles. Això té que veure amb el que ja he escrit en alguna ocasió sobre l’ECOSOC com el taló d’Aquil·les de les NNUU i la desgraciada assumpció d’independència, respecte a les NNUU, de les IBW,  gairebé des de l’origen de totes.

En el context actual, seran noticia, naturalment, les reunions de les IBW que permetran tornar a valorar l’estat i les perspectives de l’economia financera mundial. I no és que aquest tema no sigui ben interessant i important (qui sap si algun dia les IBW n’endevinaran alguna dins del seu paper de previsores i anticipadores de les crisis financeres!)

Però històricament, i no hem d’anar massa enredera per comprovar-ho, aquestes reunions han estat sempre les que han avaluat l’estat de l’AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament), els temes del deute dels països en desenvolupament amb les IBW i, en general, els temes de Finançament pel Desenvolupament, FfD. I doncs:

I del Finançament pel Desenvolupament, què?

L’OCDE acaba de fer pública la gràfica que actualitza l’evolució de l’AOD mundial i, com no podia ser d’altra manera, seguim anant a la baixa (un 4% en termes reals durant el 2012 respecte al 2011, després d’una caiguda del 6% en termes reals durant el 2011 respecte al 2010) en quelcom que ja estem tant per sota del que seria necessari i del que s’havia compromès que  …i llavors, encara hi ha qui es pregunta pels motius de no assoliment dels ODMs!

Dels percentatges que acabo de citar del 2012 respecte al 2011, els EUA baixen un 2,8% i Europa un 7,4%. Els motius els sabem tots i avui no tornarem sobre ells. Els efectes en alguns casos poden ser devastadors; per exemple en la davallada en les ajudes alimentàries i per la salut que venen principalment dels EUA. Però a més a més, com sempre, davant d’una situació com aquesta ens fan anàlisis i propostes que no es poden deixar passar.

Tot recordant que l’AOD hauria de ser el famós i mai assolit 0,7%, des d’Europa, es surt actualment en que aquest darrer és un objectiu sense sentit i que les relacions països desenvolupats i països en desenvolupament o entre països donants i països receptors és obsoleta i que cal fer taula rassa del model de solidaritat basat en el Finançament pel Desenvolupament. Que si les economies emergents han de transformar-se en donants (ara que ells se’n han sortit que paguin el que no hem pagat nosaltres fins ara). Que si la dispersió de les polítiques d’AOD a nivell europeu hauria de centralitzar-se a Brussel·les. Ara que Brussel·les funciona tant bé, donem-li més poder i que retalli encara més el que, aquí si que nosaltres mateixos, ha hem retallat gairebé del tot!

No puc entrar en detall a valorar totes aquestes i altres bajanades que actualment hom pot llegir a diversos llocs. Però si que cal entrar una vegada més en la qüestió de fons. Els països més empobrits, en la majoria de casos, ho són com a resultat d’unes polítiques primer colonials i després “d’ajuts neoliberals” (com els que ara coneixem tant bé en el sud d’Europa) que els van, com aquell qui diu, anar empobrint en la mateixa proporció que s’enriquien els països del “nord ric” del món, amb la seva globalització econòmica neoliberal. En aquest sentit, les polítiques de Finançament pel Desenvolupament (inclosa l’AOD) són imprescindibles per corregir les injustícies històriques i, efectivament, redistribuir la riquesa mundial tot ajudant als països empobrits a sortir de les seves situacions de fam i pobreses cròniques. És merament una qüestió de justícia; és el nostre deute històric.

oda 2012

 

Xerca; 15 d’abril de 2013

El nou Tractat Global sobre Comerç d’Armes! “Cares i Creus” de NNUU!

8 abr.

Una molt bona noticia

És ben conegut, els mitjans de comunicació ho han difós generosament, i probablement tots podem compartir un sentiment comú: per fi una bona notícia! Tenim un tractat global sobre comerç d’armes que tothom considerava imprescindible des de fa molt temps.

També haurem llegit els peròs, els matisos, les mancances. Que també n’hi ha, clar!

Faig meves en aquest sentit unes línies d’un articulista quan diu: de la mateixa manera que la democràcia, malgrat tantes imperfeccions, segueix sent el millor sistema polític que hem estat capaços de donar-nos, les NNUU, malgrat tantes limitacions i incapacitats, segueix sent la única organització internacional que, en tant en tant (i ara en tenim un bon exemple), està mínimament a l’alçada de les circumstàncies i dona passos reals en bones direccions.

En un blog com aquest, que hom podria qualificar com més aviat pessimista i transmissor de males noticies i perspectives, avui no volia pas deixar de ressonar una bona noticia. Feina feta doncs.

Les “creus” de la noticia!

En destacaré i m’estendré només en una! Com a persona extremadament interessada i preocupada pels temes de governament democràtic mundial, no vull deixar passar l’ocasió per exemplificar les problemàtiques que el nat i nou vingut tractat viurà a partir d’ara, des d’un punt de vista d’això que insistentment anomeno el Governament Democràtic Mundial.

S’ha optat per l’opció del tractat internacional i, en aquest sentit, és molt senzill analitzar el “via crucis” pel que passarà a partir d’ara el tractat, com el varen passar i el segueixen passant molts altres tractats (el Protocol de Kyoto, l’Estatut de la Cort Penal Internacional, etc., etc., etc.).

En primer lloc, com a qualsevol altre tractat internacional no entrarà en vigor fins que no es compleixen les condicions que el propi tractat defineix. En aquest cas no són draconianes, i és previsible que la ratificació necessària exigida per a l’entrada en vigor – l’han de ratificar 50 estats- es produeixi amb facilitat i relativament aviat (es parla d’un parell d’anys; els òrgans pertinents de cada estat hauran de fer-se’l seu d’acord, cadascú, amb les seves legislacions internes).

Aquí ja poden sortir les primeres paradoxes inherents a la pròpia manera en que es van concebre les NNUU. I el tema sobre el qual tothom es pregunta és molt conegut: què faran realment els EUA?. És sabut que l’administració Obama (en el seu segon i finalista mandat)  ha estat decisiva en fer possible el naixement, a la fi, del tractat. Però la cambra de representants i el senat nord americà són els òrgans pertinents, als EUA, per ratificar-lo. No es cap disbarat, en aquest sentit, que torni a passar com al protocol de Kyoto i que malgrat haver contribuït al seu naixement, a l’hora de la veritat, els òrgans parlamentaris dels EUA no s’hi sumin. Això no impedirà (molt probablement i com va passar amb els altres tractats citats) que el nou tractat no acabi entrant en vigor però, evidentment, modificarà, en molt, la transcendència pràctica de la seva existència i futura aplicació.

Aquesta és la “creu” principal de les NNUU; la seva Carta es basa en la sobirania absoluta dels estats membres. NNUU no és un institució amb competències cedides sobiranament pels estats membres. NNUU és una organització on els estats treballen plegats i on, de vegades com ara, aproven coses importants i positives però que a la fi, poden quedar en molt poca cosa, perquè la seva assumpció i posada en pràctica esta en mans totalment de cadascun i de tots els estats membres.

No em cansaré mai de repetir que aquest és el punt crucial a canviar per a reformar les NNUU en un veritable sistema de Governament Democràtic Mundial que, imperiosament, es necessita en aquest segle XXI.

 

UN-approves-first-ever-global-arms-trade-treaty_4-2-2013_95013_l

 

Xerca; 8 d’abril de 2013

%d bloggers like this: