Després de Doha aquesta és ja la dècada perduda de la lluita contra el canvi climàtic

10 des.

Ni el desglaç de l’àrtic, ni l’increment de catàstrofes naturals associades a l’escalfament global, ni la cada vegada més gran alerta científica sobre el tema han servit per res. Doha ha fet exactament el que li va encomanar Durban (aquest seria un fet polític positiu però, en aquest cas, de conseqüències ben nefastes com nefast fou el resultat de Durban) i el més a la baixa possible.

Després d’una lectura molt ràpida dels principals documents aprovats (que com tothom qui segueix el tema sap, no són precisament senzills de contextualitzar i  relacionar) que es poden trobar a:

http://unfccc.int/2860.php#decisions

i de les informacions que han anat donant diferents medis de comunicació, m’atreveixo a deixar escrites unes primeres valoracions/conclusions sobre com ha quedat i quin futur es pot preveure sobre l’estat de les negociacions  en el context de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic.

Kyoto II: massa nom per tant poca cosa

D’una banda s’ha acabat amb el soroll que tanta polèmica generava del segon període de compromisos del Protocol de Kyoto. Hi ha doncs, finalment, un Kyoto II en el període del 2013 al 2020, sent el 2020, tal com va aprovar implícitament Durban, el final definitiu del protocol (per tornar a evitar la polèmica permanent que ens ha acompanyat des del 2007 a Bali al voltant d’aquest instrument que, amb tots els seus defectes, ha sigut i continuarà sent fins el 2020 l’únic vaixell insígnia que identificarà la lluita compromesa, cada cop més diluïda, contra el canvi climàtic).

Això si, amb la sortida de parts (estats) molt importants (Canadà, Japó i Rússia), de tal manera que, en aquest segon període, només s’han compromès a alguna cosa un conjunt de països que, actualment, només són responsables del 15% de les emissions mundials. I a allò  que s’han compromès -el  menys que han pogut-, pràcticament ja ho estan complint degut (és el clar cas d’Europa; l’únic actor realment important que ha continuat dins del protocol) a la crisis econòmica i al pes de les antigues economies soviètiques (que econòmicament segueixen tenint importants davallades respecte al seu passat soviètic).

Tot plegat però (i aquest però és en un sentit de “politiqueria”) s’han tret de sobre una pedra a la sabata que donava molta força negociadora als països del sud en la seva reivindicació històrica del principi de les responsabilitats comunes però diferenciades.

El corresponent grup de treball ha quedat dissolt!

Incineració gens gloriosa del “Pla d’acció de Bali” i del nefast Copenhaguen, però amb una consigna-llastre important com a llegat

D’altra banda s’han incinerat, efectivament, les restes del que havia quedat de la mort a Durban del “Pla d’acció de Balí” que va guiar fins a Copenhaguen.

El grup de treball corresponent, que també ha acabat dissolt, ha tancat una feina, no del tot dolenta, sense cap vinculació legal. I no ha parat de repetir la cantarella del famós “acord de Copenhaguen” (que per no ser ni va ser aprovat) segons el qual no superarem els 20C però sense dir com! Que car que pagarem aquesta inútil i insensata sentència política, mitjançant la qual les negociacions sempre s’acaben amb suposats èxits, perquè reafirmen la consigna!    

Plataforma de Durban: “poc a poc que no tenim cap pressa”

I, finalment, en el context de la Plataforma de Durban en la direcció d’un nou protocol (o “instrument” no identificat semblant) a aprovar, teòricament, el 2015, per entrar en vigor el 2020, doncs s’han passat les dues setmanes mirant com els hi treien de sobre les restes del passat.

I clar, bons i experimentats coneixedors de com van les negociacions climàtiques no es pot apostar pas res a que tindrem el nou “instrument” pel 2015 (total, no ha d’entrar en vigor fins el 2020! I queden moltes nits d’ara fins a llavors per a resultats de negociacions per cansament). Per tant tenim des del 2013 al 2019 per no fer res seriós en la mitigació d’emissions. La concentració a l’atmosfera de les emissions de CO2 no pararà de créixer perquè, malgrat les crisis, l’economia mundial segueix creixent i creixent.  I per això aquella arribada a un pic màxim de concentració i una posterior davallada fins a les 350ppm (la que hi havia l’any 1990) no la veurem pas dins d’aquesta dècada que hem de qualificar, clarament, com a perduda

A mena de reflexions finals diverses

1. Però…i la “mare terra” que hi dirà a tot això? Només la seva saviesa a la mena de Gaia pot fer trontollar aquest panorama tant trist, a costa, està clar, de més desastres i patiments  que qui sap si faran reaccionar a algú.

2. La Plataforma de Durban preveu que el nou “instrument” ho ha de ser en el context de la Convenció Marc de les NNUU sobre el canvi climàtic. I aquest és un altra llastre que tampoc ens hem tret de sobre. L’annex I de la convenció amb la llista de parts (estats) que es comprometien a mitigar emissions és obsolet i, per tant, la convenció mateixa és, des del meu punt de vista, obsoleta. El mon de l’any 1992 (en el qual es va redactar la convenció) no s’assembla pas gaire al món d’aquest 2012 que ja s’acaba. No sé pas doncs com ens ho farem per, algun dia, estar a l’alçada de les circumstàncies!

doha12

Xerca; 10 de desembre de 2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: