La reunió anual del FMI i del BM d’aquesta setmana: com ens hem de veure!

8 oct.

Aquest proper cap de setmana, del 12 al 14 d’octubre, es celebrarà a Tokio la reunió anual de les Institucions de Bretton Woods (IBW): el FMI (Fons Monetari Internacional) i el BM (Banc Mundial).

Res de estrany en aquest sentit. Aquestes mal anomenades, però tan importants en la història recent del món, organitzacions multilaterals es reuneixen, al nivell dels seus òrgans màxims de govern, dues vegades l’any. A la primavera, a les seves seus oficials a Washington, i a la tardor, tot fent, cada any, “bolos” per algun lloc del món. Aquest any toca a Tokio.

El fet em permet centrar-me en aquest “com ens em de veure!” del títol del post que, en diferents vessants, em portarà a comentar algunes “paradoxes” al voltant d’aquestes institucions que, per un motiu o altre, encara no han sortit gaire en aquest blog.

Les IBW expressió del poder econòmic del G5 (EUA, Japó, Alemanya, Gran Bretanya i França)

Les IBW es van concebre i tenen un funcionament accionarial amb un sistema de presa de decisions lligat a la quantitat “d’accions” que els països hi tinguin; entre els 60 i els 70 cinc països, el G5 (que ja no responia a la lògica de les post guerres mundial sinó a la de la rellevància econòmica en el món), agafaven el control total d’aquestes organitzacions i es pot i cal afirmar, amb tota claredat i rotunditat, que passen a ser el seu instrument fonamental per definir i, sobretot, implementar les seves polítiques econòmiques mundials.  Això és especialment així a partir dels any 80, quan aquestes institucions començaran una de les operacions político econòmiques més importants de la nostra història recent i que, de fet, té molt a veure (jo els hi atribuiria un 90% de responsabilitat política, com a mínim) a com tenim el món actualment des d’un punt de vista econòmic, comercial i financer. L’anomenada globalització econòmica neoliberal (no és el tema d’avui) és la que ha construït un món al revés en el que les finances globals (“els mercats” dels que tant parlem ara) agafen quantitativa i qualitativament el principal poder mundial actual, transformant el món en un  casino global on es van succeint crisis financeres “regionals”, com a un dels  mètodes principals de realització de més beneficis financers en els llocs “financerament més febles” en cada moment; primer les anomenades “crisis perifèriques”: Mèxic 1994, Àsia de l’Est 1997, Rússia 1998, Brasil 1999, Argentina 2001 i ara la “crisi en el centre del sistema” amb Europa com el punt més feble.

Com ens hem de veure-1! De l’antiglobalització a la indignació

El primer “com ens hem de veure” tindria que veure amb el fet que, no fa pas gaires anys (abans de la “crisi”; ara ja és gairebé imprescindible posar aquesta línia per comentar i entendre bastantes coses de la realitat quotidiana amb una certa rigurositat), aquestes reunions centraven l’atenció dels mitjans i moviments internacionals i anaven lligades a importants campanyes, convocatòries i mobilitzacions de la societat civil organitzada internacionalment. Potser podríem recordar només “l’assalt” al Castell de Praga, l’any 2000, com, entre altres coses, un dels moments més àlgids del moviment antiglobalització que, a més a més, estava aconseguint, des del meu vist de vista, una clara victòria ideològica en contra del neoliberalisme.

No tinc cap dubte que també a Tokio hi hauran manifestacions lligades a la celebració d’aquestes reunions, però no tindran res a veure ni quantitativa ni qualitativament parlant amb el que havien estat no fa pas tants anys.

Pels ciutadans i ciutadanes que viuen (com jo) en l’anomenat nord ric del món, aquesta “crisi en el centre del sistema” que vivim des de l’any 2007 (i ja en son cinc d’anys!) ens ha re localitzat en molts sentits. De ser la cuna dels moviments antiglobalització, amb la solidaritat amb el sud del món com el seu rerefons comú més important, hem passat als moviments dels indignats molt més centrats en els nostres propis problemes; i no és pas cap crítica, és una constatació que, per altra banda, considero ben normal però que, en canvi, considero també errònia. Sembla que abans de la crisi sabíem bé que els problemes del món tenien explicacions globals (bastantes d’elles lligades per exemple al paper d’aquestes institucions de Bretton Woods) i que, en canvi, avui, les “retallades”, per resumir-ho en una paraula que tots entenen tant bé, vinguin de més a prop.

Com ens hem de veure-2! De com un gran fracàs mereix un gran premi

Fa bastant temps que molta gent es pregunta com és que no s’hagin demanat responsabilitats “a ningú” per la crisi financera actual.

Doncs bé, potser cal insistir que si hi ha un responsable originari principal d’aquesta crisi, tal i com ja he senyalat, son 25 anys d’unes determinades polítiques executades per les IBW. Si hom llegeix quines atribucions s’auto atribuïa el propi FMI no fa més de 5 anys…cito textualment de la seva pròpia pàgina web d’aquells anys (una cita que ara ha desaparegut sigil·losament):

“En general, el FMI se encarga de velar por la estabilidad del sistema monetario y financiero internacional … Las actividades del FMI buscan fomentar la estabilidad económica y prevenir las crisis, ayudar a resolver las crisis cuando éstas se producen, y fomentar el crecimiento y aliviar la pobreza. Para lograr estos objetivos, el FMI emplea tres mecanismos principales: la supervisión, la asistencia técnica y la asistencia financiera.”

hom diria que la seva ineptitud ha quedat tant demostrada que més d’alguna responsabilitat s’hauria d’haver demanat; però clar, el poder mai es demana responsabilitats a ell mateix.

Però és que, a més a més, no solament no se li han demanat mai responsabilitats sinó que la reunió més important del G20 (la de març del 2009) va decidir que fos el FMI qui continués jugant el paper de màxim responsable de definir i implementar les polítiques macroeconòmiques i financeres que el G5 proposés pel món. Un gran premi per un gran fracàs. I dic un gran premi perquè en aquells moments, al voltant de l’any 2005, molta gent al món (inclosos els mateixos G5) es preguntava perquè carai servien ja les IBW (aquest, però, tampoc és el tema d’avui).

En aquella reunió, el G5 no va dubtar a re omplir les arques del FMI en un bilió  de dòlars en unitats nostres (és a dir, 1 milió de milions de dòlars) perquè pogués curar el món de les seves malalties. Per tenir només una referència d’ordre de magnitud, estem parlant d’una quantitat  semblant al del PIB actual de l’estat espanyol.

Hi ha dues dades ben curioses i a la vegada ben “indignants” si se’m permet fer-me meva la paraula. a) La majoria d’aquest diners no s’han utilitzat i poder no s’utilitzaran mai, perquè les polítiques d’austeritat s’han imposat a les de injeccions de diners “públics” per activar les economies. b) Què millor que una experiència de 25 anys en polítiques d’ajustament estructural (amb aprimaments de sectors públics i les seves corresponents privatitzacions) per aplicar-les ara a: Grècia, Portugal, Irlanda ( i ….),  que, tal com mostra el propi FMI públicament, són els seus nous clients principals; vegeu el següent lloc web:

http://www.imf.org/external/np/exr/facts/glance.htm

Com ens hem de veure-3! El poder del G5 a través del FMI es desplaça als “mercats”

Sinó presentés ara, i per acabar avui, aquesta tesis, ens podríem quedar amb una foto molt equivocada de la pel·lícula que s’està filmant.

La característica essencial del que viu el món en aquests moments no és emperò un “más de lo mismo”. En la meva opinió, el G5 ja no és el poder econòmic fonamental del món. A banda d’altres elements com ho és l’aparició de les anomenades economies emergents, el complexa conglomerat d’empreses financeres, amb seu molt majoritàriament en els paradisos fiscals, que són les que mouen en el casino global quantitats incommensurables de diners, només per fer més diners encara, deixen de fet, molt poc marge de maniobra (i amb això no els estic pas exculpant de res) al G5 i al FMI. Com he llegit en algun lloc fa pocs dies, quelcom realment important s’ha trencat a l’economia mundial (jo hi afegiria que aquest trencament és precisament l’escandalós predomini de lo financer en l’àmbit econòmic mundial) i que, per tant, tardarem temps encara a trobar nous equilibris. I, durant aquest temps, els antics poderosos només saben aplicar antigues receptes equivocades i en molts casos prevaricadores.

Si, realment, ens hem de veure en temps dolents!

 

Xerca; 8 d’octubre de 2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: