Està començant una desglobalització econòmica industrial?

24 set.

Recordo clarament, per motius que no venen al cas, que a mitjans dels 90, a casa nostra i en general arreu, ni tant sols ens atrevíem a parlar de globalització. Parlàvem i descrivíem i teoritzàvem que hi havia un “canvi global”. La paraula globalització ni tant sols estava acceptada pels nostres acadèmics de la llengua.

Tot va anar tan ràpid, en canvi, que molt pocs anys després la paraula globalització va passar a ser la paraula clau del moment i tot passava i s’explicava (el cel i l’infern) a través d’ella. A Seattle, a l’any 1999, les manifestacions en contra de la reunió de la OMC acabaven, entre moltes altres coses, donant nom al moviment que s’hi oposava: “el moviment antiglobalització” que, en el període 2000-2005, tingué en el Fòrum Social Mundial el seu aglutinador i potenciador més clar i important; també ho foren diverses importants manifestacions a algunes ciutats europees (Gènova i Barcelona, per citar dos exemples ben significatius) .

De la globalització i l’antiglobalització es va passar a parlar, sense tant èxit, de l’alterglobalització (com a terme no només anti, sinó a favor d’un altre món possible, d’una altra globalització possible).

Emperò, amb el començament de la crisi financera l’any 2007, tots aquests termes s’han anat sentint menys, s’ha anat parlant menys d’ells; i pel que fa als “anti”, per exemple, ara parlem més “d’indignats” que no pas d’antiglobalització.

Reconec, sense embuts, que, durant aquests anys, jo vaig afirmar moltes vegades que el procés de globalització era irreversible i que, efectivament i des de posicions progressistes, es tractava d’intentar avançar cap a una alterglobalització.

En canvi, ara em trobo davant de tota una sèrie de signes o indicadors que més aviat semblen apuntar cap el que podríem anomenar una desglobalització, sobretot en els aspectes econòmics més lligats al sector industrial. 

Algunes caracterització de la globalització econòmica industrial

Com és sabut, la globalització econòmica industrial (de base neoliberal com gairebé totes les dinàmiques globalitzadores) tenia, entre altres, un gran objectiu: abaratir els costos de producció de productes manufacturats de games petita i mitjana (en valor afegit), tot deslocalitzant els processos productius cap a llocs on la ma d’obra (els costos del treball o els salaris dels treballadors) fossin molt sensiblement més baixos que, per exemple, a casa nostra. De tal manera, que allò que abans produíem nosaltres mateixos (el sector tèxtil català n’és un gran exemple de tot el que estic parlant) i acabàvem consumint nosaltres mateixos també, en com a mínim una part significativament important, ara es produïa lluny de les nostres fronteres i, en canvi, ho podíem comprar aquí més barato que abans. I dèiem que la competitivitat de les empreses globalitzades (o transnacionalitzades) havia augmentat molt, quan potser hauríem d’haver dit que el que realment havia passat era que llavors tenien molts més beneficis que abans.

Molts d’aquests beneficis han anat a parar als paradisos fiscals (perquè declarar-ho al lloc d’origen de l’empresa si, llavors, els impostos minvaríem una mica el celebrat augment de beneficis?), on una quantitat ingent de noves empreses financeres feien i fan amb aquests diners, especulant, més i més  diners encara. D’aquesta nova oligarquia financera en forma de multitud d’empreses de gestió especulativa de diners (i ubicades majoritàriament en paradisos fiscals), d’això, és del que parlem ara quan parlem dels famosos i nefastos “mercats”.  

Un altre aspecte característic d’aquesta època, és que tot el que he descrit era possible perquè, com també sabem, els preus de l’energia al món han estat subsidiats amb l’acord de tothom, per i per a tothom.  Si això no fos així, com encara és, la imprescindible internalització d’externalitats negatives (exhauriment de recursos no renovables, contaminacions desastroses, etc.) lligades al consum energètic de, principalment, combustibles fòssils, s’hauria menjat, es menjaria, una part massa important dels beneficis mencionats.

Alguns indicadors del començament d’una desglobalització econòmica industrial

Sabem també que el procés descrit havia portat a bastants països (que anomenen encara desenvolupats) a una desindustrialització molt important. El nostre nou negoci seria l’alt valor afegit, la tecnologia més innovadora. En aquest període, els homes i les dones d’aquests països han passat a treballar (a guanyar-se la vida que em diem) als sectors públics, als sectors de serveis, i a sectors més o menys puntualment creixents com ho fou, durant aquests anys a casa nostra, la construcció.  

En general però, i sigui com sigui i on sigui dels països desenvolupats, la crisi financera ha produït una crisi econòmica i, en general, una crisi de manca de treball (de llocs de treball). Si bé en aquest punt hi ha diferències notables entre el que esta fent els EEUU i Europa, és evident que a Europa en concret s’ha optat pel camí anomenat de l’austeritat que, en definitiva i a la pràctica i entre altres coses tant o més importants per la gent, s’ha traduït en una continua disminució dels costos del treball locals. Així, en principi, recuperarem una part de competitivitat (de marge de beneficis sense augmentar preus de venda) de la nostra indústria i, fins i tot, acabarem potser recuperant – PER RELOCALITZACIÓ- una part de la nostra industria perduda.

Probablement se’m hauria de dir que aquesta argumentació és insuficient per poder parlar de desglobalització. I és cert. Però si la presento i la mantinc és perquè darrerament a la OMC estan passant coses molt importants que cal tenir en compte com a una altra part d’aquesta anàlisi global.

Tant els EUA com Europa acaben de portar a Xina al tribunal de disputes comercials de la OMC

I les dues disputes són, quantitativament parlant, de les més importants a la història de la OMC.

La demanda dels EUA sobre Xina és perquè els EUA sostenen que la Xina esta subsidiant -il·legalment segons ells- els automòbils i els productes automobilístics que posa a l’exportació.  Obama ha volgut sempre, des de que és President (just començada la crisi financera), recuperar els EUA com a potència automobilística que era i, com a mínim, tornar a auto bastir-se internament.

La demanda d’Europa sobre Xina és perquè Europa sosté que la Xina esta subsidiant -il·legalment segons ella- les plaques d’energia solars que posa a l’exportació. Com que actualment Europa no pot subsidiar aquest sector per problemes econòmics, i ara no és moment de deslocalitzacions, a Europa li convé més ser proteccionista.

I, en general, si les dinàmiques que es pretenien dur a terme, precisament mitjançant la OMC, de liberalització comercial s’aturen com s’està fent (la OMC esta més parada que mai i s’ha de dedicar a resoldre disputes d’esperit contrari al que se suposa perquè fou creada), i els proteccionismes s’imposen com a política general davant de les crisis econòmiques, llavors, les deslocalitzacions i la corresponent globalització viuen un punt d’inflexió!  

 

Xerca, 24 de setembre de 2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: