Sobre “Els límits del creixement”: 40anys (1972-1992-2002-2012) de debat

17 set.

Les Cimeres ambientals de NNUU (Estocolm 1972, Rio 1992, Johannesburg 2002 i Rio+20 2012) han quedat lligades a les successives publicacions d’informes al Club de Roma (clarament vingut a menys en els darrers anys, però certament fort i pioner en els anys 70), el primer del qual, durant el mateix any 1972, s’anomenava, precisament, “Els límits del creixement”. Els seus autors, que s’han mantingut després, excepte per raons de força major, han estat: Jorgen Randers, Donella Meadows i Dennis Meadows. I els successius informes després del primer ja citat, han estat: “Més enllà dels límits del creixement” el 1992, “Els Límits del creixement 30 anys després” el 2002 i, ara, en aquest 2012, “2052: Una predicció global pels propers 40 anys”, l’autor del qual és ja només Jorgen Randers.

No és senzill trobar sèries temporals d’anàlisis coherents (en aquest cas temàticament i metodològicament com a mínim) sobre el tema que ens ocupa avui. Això constitueix un altre  dels valors afegits principals actuals -col·laterals en aquest cas- d’aquest conjunt d’informes, sobretot perquè existeix com a tal conjunt temporal en una època ben important: 1972-2012.

Però, en qualsevol cas, també està clar que, com el rebombori que van provocar sobretot els dos primers, el debat sobre els “Límits del creixement” segueix sent central per a tothom qui vulgui pensar seriosament en el futur de la humanitat en el nostre petit planeta, i no es quedi en un avui o en un present en el que masses vegades ens instal·lem uns sers humans amb unes expectatives de vida relativament curtes, comparades a les del propi tema del qual estem parlant.

Com és sabut, tots aquests informes utilitzen les eines teòriques i aplicades d’una teoria científica que té diverses arrels i diverses ramificacions: començant en la cibernètica i la sistèmica i acabant, en el cas d’aquests informes, en la Dinàmica de Sistemes. En definitiva, el que  s’acaba fent amb aquesta metodologia es construir escenaris de futur possibles, depenen de les situacions de partida que tinguem i, sobretot, analitzant possibles trajectòries -amb els corresponents finals- que es podrien seguir en funció de les decisions que es puguin prendre al llarg del camí. El que sol anomenar-se un exercici de Prospectiva i que, des del meu punt de vista, sempre té molt més interès perquè ens ajuda -ens hauria d’ajudar- a prendre millors decisions en termes de futur, que no pas perquè dibuixi possibles escenaris futurs, alguns d’ells més o menys catastròfics.

Emperò, avui, no vull pas ometre ans el contrari, tot aprofitant l’ocasió de la sortida a la llum del quart d’aquests informes (amb una distància entre ells de 40anys), algunes reflexions sobre el debat de fons i la seva importància i transcendència sobre els “Límits del creixement”.

En definitiva, la tesi i la conclusió fonamental i clau d’aquests informes és que les diverses dinàmiques de creixement (poblacional, econòmic, de consum de recursos, d’emissió de residus, etc.) que tenim i observem, sobretot des dels anys 50 del segle passat, no són sostenibles i ens poden portar, ens portaran, a situacions de col·lapse crítiques (amb crisis humanitàries de gran abast i conseqüències ben nefastes, que caldria evitar a qualsevol preu tot anticipant-se per tal de no arribar a patir-les).

L’element central que pesa sobre aquesta tesi i/o conclusió i sobre la seva certesa (els mateixos autors han defensat sempre que el que ells han fet i fan són previsions possibles, no prediccions fatalistes) és el propi paper de la tecnologia. Gràcies a ella hem trencat, al llarg de la història, moltes barreres que consideràvem infranquejables i que han obert camins impensables en les formes i possibilitats de la nostra vida. I molta gent, molts dirigents, molts líders consideren que això serà més o menys sempre així. La revolució industrial com a exemple de que la tecnologia sempre acabarà silenciant els “malthusianismes” ha pesat i segueix pesant molt.

Hi ha algun altre exemple important que també sembla continuar avalant-los: la capacitat de reacció, i el que sembla haver estat haver arribat a temps davant de la problemàtica de l’augment del forat de la capa d’ozó que, com és sabut també, era degut a la utilització massiva d’una substància química com a refrigerant, que omplia per exemple els circuits de les nostres neveres fa uns 30 anys. La humanitat, els seus científics, les seves organitzacions ambientals van saber i van poder reaccionar a temps i hom podria dir que, tecnològicament, es va saber trobar l’alternativa a aquest producte i que aquesta dinàmica, en definitiva, és la que s’ anirà succeint cada vegada que tinguem una problemàtica semblant. Emperò és molt interessant veure la seqüencia temporal en la que va succeir tot això: a) la utilització i creixement exponencial de la utilització dels refrigerants problemàtics es va produir en el període entre els 50 i els 70 (que finalment foren els 80 també); la primera alerta científica fou l’any 1974 però fins el 1984 aquesta alerta no esdevingué alarma i no es començà a tenir en compte seriosament. El 1987 s’acordava el Protocol de  Montreal com a resposta al problema i com a camí per al canvi cap un altre refrigerant. No va ser suficient perquè el problema seguia empitjorant. L’any 1990 s’aprovava la prohibició total, a efectes de l’any 2000, de la utilització del refrigerant problema.

Aquesta evolució temporal està en el nucli argumental de la tesi/conclusió dels autors d’aquests informes: precisament, el temps entre que es comença a produir l’extralimitació (en el cas anterior la podríem situar al voltant dels 70-80) i arriba, primer, la constatació sobre el problema i, segon, les decisions i les mesures per a la seva solució, sempre comporta un important desfasat (en el cas anterior de gairebé uns 30 anys) que és el que, en altres casos, ens podria portar al col·lapse. És a dir, quan tinguem realment el problema a sobre i vulguem reaccionar, llavors, potser ja no hi serem a temps. En el segon dels informes es posa com exemple d’aquesta possibilitat, gens descartable, la d’un conductor d’un vehicle per una pista gelada i que veu, al lluny, un semàfor en vermell; ja ho veu, però considera que li queda encara prou temps per arribar-hi i reaccionar en conseqüència; quan ho fa i comença a frenar, llavors, el vehicle llisca per la pista i, inexorablement, es passa el semàfor vermell.  

En aquests moments de la història, el meu sentit comú i la meva intuïció -que òbviament poden estar del tot equivocats- em diu que el que ja es preveia als anys 70 en el primer informe es va fent realitat; sobretot per un fet: perquè no estem davant d’una sola extralimitació (com ho fou per exemple i ben singularment en el cas de l’ozó) sinó de diverses extralimitacions (en el consum d’energia, en la producció d’emissions de CO2 a l’atmosfera, en la problemàtica de continuar alimentat equitativament a una població mundial creixent, etc.). I tot això em diu que, tenint en compte els desfasats que hi hauran entre les constatacions que ja si que es prenguin com indubtables extralimitacions (que hem arribat al peak oil, que la temperatura a la superfície de la terra ha augmentat insuportablement pel seus efectes, que la freqüència de les hambrunes és cada cop més elevada i els seus efectes més importants -l’actual al Sahel esta afectant a prop de 20 milions de sers humans-, etc.) i les preses de decisions i les seves implementacions, llavors, les probabilitats d’arribar a col·lapses crítics per a la vida humana sobre la terra són, a la meva manera de veure, cada vegada, cada dia que passa, més inevitables i molt a punt d’arribar…si soc viu revisaré autocríticament aquestes paraules a finals d’aquesta segona dècada del segle XXI.      

Quan sovint dic que, actualment, soc un pessimista actiu és perquè el meu seguiment personal de les crisis energètica, climàtica, alimentària, econòmica, etc. em diuen (a través de les meves limitades capacitats d’analitzar-ho) que tenim una conjunció tal d’extralimitacions (i justament aquesta conjunció és ara el principal problema perquè les retroalimenta mútuament), que la capacitat de prendre decisions  esta pràcticament bloquejada (com passa més evidentment en el cas del canvi climàtic -no tant per ell mateix, sinó perquè afrontar-lo requereix canviar moltes coses fonamentals de la nostra manera actual de viure…la conjunció que hem esmentat!-), i que mentre no arribem a signes de col·lapse (que la meva previsió personal posa ja dins d’aquesta mateixa dècada), no es posarà explícitament de manifest  quant malament estem i anem….potser llavors començarem a reaccionar!

 

Xerca, 17 de setembre de 2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: