S’agreuja la crisi climàtica i empitjoren les perspectives de resultats en les negociacions climàtiques de Doha 2012

10 set.

Empitjoren les perspectives de resultats de les properes negociacions climàtiques de Doha 2012

Les negociacions internacionals multilaterals sobre canvi climàtic tenen, cada any, un moment àlgid que és el de la reunió plenària dels òrgans màxims de decisió derivats dels diferents tractats al voltant de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC) i que, aquest 2012, és, pel que fa a aquesta convenció, la divuitena vegada que es reuneixen des de la seva entrada en vigor.  Serà a Doha, la capital de Qatar, i sentirem a parlar doncs (des d’ara i fins a finals de novembre-començaments de desembre, i entre bastantes altres sigles) de la COP18 de la UNFCCC a Doha 2012.

Aquesta reunió màxima anual es prepara cada any en, com a mínim, una reunió a Bonn (seu de la UNFCCC) que sol tenir lloc cada mes de juliol i en, moltes vegades, una reunió informal intermèdia que enguany es va celebrar la passada setmana (30 d’agost al 5 de setembre) a Bangkok.

El primer símptoma de que les negociacions -començant simplement per l’ambient que les envolta- no van precisament bé és que aquesta darrera reunió va estar a punt de no fer-se per problemes pressupostaris. Si als estats ja els hi costa trobar diners per dur a terme les seves reunions sobre el canvi climàtic és que, políticament, tot continua empitjorant molt. 

Després del gran fracàs de Copenhaguen (2009-COP15) i de les successives reunions anuals a Cancún (2010-COP16) i Durban (2011-COP17) els instruments i les problemàtiques negociadores no paren de complicar-se. I, un any més, arribarem a Doha sense res més o menys acordat o tancat i, per tant, amb el màxim de probabilitats de continuar sense cap avenç real que condueixi als imprescindibles nous acords internacionals sobre el tema. Principalment, sobre com mitigar les emissions de CO2  que continuen creixent i augmentant, per tant, la temperatura mitjana de la superfície de la terra i provocant, com a conseqüència realment més  greu, dinàmiques cada vegada més important de canvi climàtic.

Ara, des de l’any passat a Durban, les negociacions han quedat organitzades a tres nivells principals:

a) en el grup que teòricament mira el llarg termini (ADH-LCA) de tot el que s’aixopluga sota la convenció i que si a Bali va semblar que seria la manera de trobar la nova llum davant de tanta foscor, ara discuteix principalment si aquesta via negociadora s’ha de tancar ja -doncs de fet no ha servit pel que es va crear- o cal continuar-la d’alguna manera; és a dir, es mira el seu propi mèlic en contes de l’estratègia a llarg termini!

b) en el grup que segueix el Protocol de Kyoto (ADH-KP). Ara tothom s’ha donat compte que aquest 2012 s’acaba el primer període de l’únic acord real de mitigació d’emissions que, per bé o per mal, hi hagut fins ara i que és el Protocol de Kyoto. Ara, per tant, tot són presses -o tot el contrari, per segons qui- per intentar definir un segon període, que hauria de començar ja el mateix 2013, però que ningú sap amb quins països, amb quines metes concretes, en quin període d’anys, …; i, a més a més, tenint en compte que si per casualitat hi hagués algun acord -jo crec que no existeix aquesta possibilitat-, el que s’aprovés s’ha de ratificar després pels països i això no es fa ni en un any ni en dos ni en …; absurd tot plegat i, molt probablement, el preludi de la mort anunciada del propi protocol. Encara que el protocol, entre moltes altres coses, ha estat totalment depassat per la història, si es produeix el seu enterrament més o menys soterrat, això serà sempre i en tot cas una molt mala noticia pel planeta

c) en el grup que ha desenvolupar el punt principal de l’anomenada Plataforma de Durban (ADH-DP); és a dir un gran nou protocol (o alguna altra cosa que se li assembli i que ningú sap que pot ser) que entraria en vigor (com objectiu, clar) el 2020… Haurem fet ja tant tard!!!

Definitivament doncs, crec que és impossible trobar un punt on agafar-se i a partir del qual  poder intentar entreveure un cert optimisme.

Emperò, avui només pretenia, pel que fa a aquests temes (dels quals es poden trobar bastants posts amb més aprofundiment dins d’aquest mateix blog), situar-los en el temps i en l’agenda propera, més que cap altra cosa.

S’agreuja la crisi climàtica

En canvi, si que volia i vull remarcar noticies importants sobre indicadors claus de tot el que envolta el canvi climàtic i que, darrerament, han sortit a la llum, o sens han explicat ja ben públicament.

Malgrat que l’IPCC (la veu oficial en aquest temes) no acaba de tancar el seu proper informe, nombrosos estudis/investigadors ja donen per del tot bons (desgraciadament) increments mitjans de la temperatura a la superfície de la terra, que fan esgarrifar. Si la cita oficial acceptada actualment és de que aquesta temperatura hauria augmentat en 0,74 graus centígrades, des del 1850 fins al 2005, la realitat hauria evolucionat de tal manera, malaurada però inexorablement també en la mesura que no s’està fent res per evitar-ho, que la temperatura hauria augmentat ja 1,4 graus centígrades fins el 2010; dels informes publicats en els darrers mesos sobre aquest punt, n’adjunto una de les figures i de les webs més fidedignes:

 http://berkeleyearth.org/results-summary/

I també ha estat en els darrers mesos en que s’han fet públics estudis que venen a dir que l’escalfament de tota la zona àrtica va dues vegades més ràpida que la global; és a dir, que en el període 1850-2005 la temperatura mitjana en aquella zona hauria augmentat en prop de 1,5 graus centígrads i que en el període que arriba fins ara ho hauria fet en gairebé 3 graus centígrads. I hi ha qui continuarà defensant que l’escenari BaU (tot continua seguint la mateixa tendència) és el preferible.

Encara som uns grans desconeixedors dels efectes que pot tenir aquesta realitat àrtica pel conjunt del nostre planeta, però no em trobarem cap que ens parli de bonances a cap nivell.

                                                                  ……………

Cóm pot ser que continuem empitjorant en un problema que ja comencem a conèixer bastant bé, i en canvi empitjorem també en les metodologies i les voluntats polítiques per canviar el nostre rumb que, com el d’un titànic més, és arrogant, del tot equivocat i ens porta a un xoc frontal de conseqüències molt probablement fatals!

Xerca, 10 de setembre de 2012 (vigilia d’una celebració especialment important de la diada nacional de Catalunya)!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: