Arxius | Abril, 2012

UNCTADXIII (21-26 d’abril); …matar el missatge o el missatger, o ambdós?

23 abr.

Aquesta setmana s’està celebrant a Doha (Qatar) aquesta XIII reunió de la Conferència de NNUU sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD).

(Aviat tindrem tantes referències internacionals amb el nom de Doha que caldrà fer-ne un glossari particular. Està clar que, actualment, hi ha pocs països al món amb diners i voluntat d’organitzar, hostatjar, reunions internacionals. Qatar, a la seva capital Doha, n’és un dels més proclius en aquests començaments del segle XXI).

Una mica d’història sobre la UNCTAD: significant i significativa

Quan es constitueixen les organitzacions internacionals després de la 2a guerra mundial, s’intenta també constituir-ne una corresponent als temes comercials. No em va el comerç és un dels motors històrics més importants de la dinàmica humana i del seu desenvolupament al llarg de la història. El diner, la banca, …van néixer, històricament, lligats a les dinàmiques comercials. I no poques coses de la història s’expliquen per problemàtiques comercials.

Emperò la Conferència de l’Habana del 1947 no va ser capaç d’arribar a constituir aquesta organització i va acabar encaminant la gestió dels temes comercials internacionals en el marc d’un Acord General sobre Comerç i Tarifes; el famós GATT: General Agreement on Tariffs and Trade. Que, de fet, més que un acord sobre el tema és un acord de com es negociaran internacionalment -en rondes negociadores específiques sobre aspectes específics-  els temes comercials. De la darrera d’aquestes rondes negociadores, la ronda d’Uruguai, n’acabarà naixent finalment, el 1994, l’actual Organització Mundial del Comerç, OMC, clara i definitivament fora del sistema de les NNUU i que, de fet, ha continuat tractant els temes comercials d’una forma pràcticament idèntica a com es feia abans de la seva existència: en rondes negociadores; actualment estaríem dins de la negociació de la Ronda de Doha (!), llençada en aquella ciutat, a finals del 2001.

Ara bé, al vell mig d’aquest llarg recorregut, a les NNUU es va viure un altre mena d’intent de crear una organització, en el seu si, al voltant, essencialment i una altra vegada, d’aquests temes comercials. Efectivament, el 1964 es va celebrar la Conferència de les NNUU sobre Comerç i Desenvolupament. Que, vista en la perspectiva actual, va ser la I d’una sèrie que aquests dies arriba a la XIII.

S’estava acabant el procés de descolonització, havia sorgit (el 1955) el Moviment dels No Alineats, i NNUU començava a conformar-se com una organització en la que els temes dels països en desenvolupament l’hi serien, per dir-ho d’alguna manera, “uns dels més propis”. Els temes relatius als països més rics es tractaven i tractarien molt més en les Institucions de Bretton Woods, IBW, o en noves “organitzacions específiques”; la OCDE, per exemple, que ja s’havia creat el 1961.

En aquest context, la UNCTAD es va transformar en un dels organsimes de les NNUU (dificil de encabir en l’organigrama de l’0rganització, tot sigui dit) on els temes més específics dels països en desenvolupament, en general -i de les seves problemàtiques comercials en particular-, en serien l’eix fonamental. D’aquella reunió en sorgeixen elements tant importants com el Sistema de Preferències Generalitzades (que situaria la necessitat de facilitar i promoure, mundialment, el comerç dels productes dels països en desenvolupament com a factor clau del seu propi desenvolupament i que, més endavant, seria assumit internacionalment al nivell del GATT), com la idea i la necessitat del famòs 0,7% i com la constitució del Grup dels 77, el G77, que, a partir d’aquell moment i encara avui, seria l’agrupació negociadora dels països en desenvolupament en tota la família de les NNUU.

Crec que es pot afirmar que el centre neuràlgic del món internacional dels països en desenvolupament a NNUU és la UNCTAD. Si miréssim, per exemple, la seva reunió XI celebrada a Sao Paolo el 2004, hi trobaríem el naixement, en el seu si, del concepte i de les dinàmiques de la Cooperació Sud-Sud. Les conferències internacionals sobre les problemàtiques específiques dels països menys desenvolupats les ha organitzat sempre la UNCTAD i, en definitiva, si hi ha un centre d’estudis, documentació i activitats relacionades amb les problemàtiques específiques del món en desenvolupament el tenim, clarament, a la UNCTAD.

De tot el que hem dit se’n desprèn, lògicament, que el discurs ideològic i analític de les problemàtiques del món en temes comercials, econòmics i financers, s’hagi allunyat sempre, a la UNCTAD, del discurs dominant en aquests temes, marcat per les Institucions de Bretton Woods i organitzacions afins com la citada OCDE. Que com a mínim hi hagi una pluralitat d’anàlisi i punts de vista al voltant d’aquests temes és saludable i imprescindible.

La XIII reunió en el context de la gran crisi financera i econòmica mundial i l’intent del món ric de reduir el paper, les capacitats i els àmbits de treball i actuació de la UNCTAD

La preceptiva actual reunió de la UNCTAD (té lloc cada 4 anys), la UNCTADXIII, es realitza en el context de la crisis financera, econòmica i, per tant, també comercial, més important de la història del capitalisme.

Per tant, no podria ser d’altra manera, en aquesta reunió, la UNCTAD, agafant el testimoni de la Conferència de les NNUU sobre la crisi econòmica i financera i els seus efectes sobre el desenvolupament celebrada el juny del 2009, afronta el debat i propostes de resolució encaminades, per exemple, al governament financer mundial. Això no agrada als països rics; potser ni tant sols en aquest moments als països emergents; però és fonamental pel món i, especialment com sempre, pels més febles del món que, no ho podem oblidar, estan patint més fortament que ningú la crisi.

Doncs bé, la reunió viu una forta tensió per treure del si de la UNCTAD el debat i les propostes sobre aquest temes que, lògicament, son ben diferents que les que es proposen des del FMI o el BM (les IBW).

És per això que un grup de polítics sèniors que han jugat papers importants a la història de la UNCTAD, han fet una declaració a favor de, com a mínim, el manteniment d’aquest pluralisme institucional en relació a les problemàtiques i a la governança mundial dels mons de les finances, l’economia i el comerç.

El títol d’aquesta  declaració és precisament: “Silenciant el missatge o el missatger…o ambdós?

La societat civil organitzada internacionalment s’ha mobilitzat ràpidament per contrarestar aquest atac que, al meu entendre, només es pot qualificar, com a mínim, d’absurd i estret de mires.

De l’Informe del Secretari General de l’UNCTAD a la UNCTADXIII

Només per tenir un petit flaire de la importància de la dicotomia deixo citades algunes reflexions de l’informe del Sr.Supachai Panichpakdi, SG de l’UNCTAD, a la UNCTADXIII:

Cal “una veritable ruptura” amb el pensament dominant del sistema econòmic mundial en els últims 30 anys i un canvi a un sistema reformat de “desenvolupament centrat en la globalització”, que permet-hi un progrés econòmic més estable i incloent.

L’informe, titulat “El desenvolupament impulsat per la globalització: cap a sendes de desenvolupament sostenible i incloent” ( Development-led globalization: Towards sustainable and inclusive development paths), afirma que “ni sortir del pas, ni un retorn a la normalitat posarà les coses en marxa de nou”.

S’insta a establir un “nou acord global”, tot afirmant:  “Business as usual” és la resposta equivocada; tant al curt termini macroeconòmic com al llarg termini estructural, social i ambiental. Els desafiaments interconnectats de reequilibri dels sistemes financers i les economies reals, el restabliment dels contractes socials, i fer front als desafiaments mediambientals, demogràfics i alimentaris no poden ser el resultat d’accions típiques de la interacció de les forces del mercat “.

 Xerca; 23 d’abril 2012

A 65 dies de Rio+20: una torre de babel a punt de caure!

16 abr.

Si, Rio+20 és una oportunitat històrica i tot sembla indicar que s’està fent tot el possible per malmetre-la! I no és important per “ofuscació ambientalista”; és tan important perquè els grans reptes del món estan, han d’estar, sobre la seva taula: la lluita contra la pobresa i a favor del desenvolupament humà més equitatiu al món; les formes de desenvolupament de la vida humana sobre el planeta, des d’un punt de vista dels models alimentaris, energètics, econòmics, etc. que es vulguin i puguin assolir; la lluita contra la degradació ambiental del planeta, començant per la que suposa el gravíssim canvi climàtic; etc.

Si tot això està, ha d’estar i pot estar (potser per primera vegada de forma tan holística i per això també tan important) sobre la taula de Rio+20, seria, és del tot imperdonable, que desaprofitem la oportunitat històrica.

En canvi, diversos fets, ens encaminen, des del meu punt de vista, a un gran fracàs i a una altra gran frustració i, sobretot, a un altre intent fallit de redreçar les tendències més greument insostenibles que s’estan instal·lant de forma, potser irreversible, al nostre petit planeta.

Crec que només hi ha dos actors, les NNUU i una mena de “moviment sociològic mundial” que no sé encara com definir i que, en canvi, no té cap mena d’estructura que li permeti incidir realment en el procés, que estan intentant fer possible que Rio+20 estigui a l’alçada de les circumstàncies.

Fa ja uns quants anys que segueixo temes de política internacional i crec que es pot assegurar, sense cap mena de dubte, que les energies que ha mobilitzat aquest procés són enormes i mai vistes fins ara. Aquest “moviment sociològic mundial” que si que és conscient de la importància i l’oportunitat històrica que es podria viure, intenta “ser-hi” de mil i una maneres. Documents analítics i proposicionals (humanament impossible seguir-los tots), conferències, congressos, debats, mobilitzacions, etc. arreu del món que, desgraciadament, no s’està en condicions encara de capitalitzar políticament, per pressionar als actors que encara tenen a les seves mans la possibilitat de prendre decisions: els estats nació membres sobirans de les NNUU.

La família de les NNUU ha portat i porta una dinàmica semblant a la que acabem de descriure. La única, i no petita, crítica que cal fer-li és que elles si que tenen, o haurien de tenir, les capacitats per sintetitzar la seva pròpia producció (una altra vegada ingent) i per canalitzar-la molt més efectivament del que ho fan. I, cal dir-ho tot, en aquest cas les lluites internes per trossos de poder d’un pastís immenjable, no son alienes a la seva ineficiència històrica. De nou una llàstima!

Uns estats membres més dividits i menys interessats que mai en arribar a acords transcendents

Ja ha estat dit: els únics actors amb capacitat de decisió real final són, encara actualment i ben obsoleta, els estats membres de les NNUU. Durant els darrers dies del passat mes de març, del 19 al 27 concretament, va tenir lloc a la seu central de New York la primera ronda de les “informals-informals” consultes i la Tercera Reunió entre Sessions per, com és usual, la negociació entre els estats membres del document conegut com el Draft 0 (Esborrany 0) de possible document final de la Cimera (document nat el 10 de gener de 2012 i que ja va generar un gran i ampli pessimisme en relació a les expectatives, creades, o millor dit potser: esperades fins aquell moment, sobre els possibles resultats de Rio+20).

El Draft zero inicial tenia 19 pàgines; després d’aquestes reunions en té 206. Això no tindria perquè ser un mal indicador sinó fos perquè no hi ha temps material per negociar i construir de forma seria i rigorosa un document a l’alçada de les circumstàncies.

Per preparar la famosa, importantíssima i històrica reunió de Rio 1992 (la Cimera de la Terra) es van invertir 18 setmanes durant dos anys. En aquesta ocasió, i per decisió expressa de l’Assemblea General de les NNUU, els temps i els mitjans són molt limitats. No tenim temps “ni diners” per canviar el món! De fet, oficialment, només queda una etapa de reunions més o menys idèntica a la mencionada, que tindrà lloc del 23 d’abril al 4 de Maig per, després, anar-nos-en ja al 3r PrepCom (Comitè preparatori) que es celebrarà ja a Rio, menys d’una setmana abans de la Cimera! És impossible fer una feina ben feta!

En el fons de les negociacions (si realment aquesta és la paraula que millor expressa el que s’està fent) s’hi torna a palesar la profunda divisió que viu el món sobre com seguir el camí de la història. Els canvis de la conjuntura multilateral amb, sobretot, la irrupció del BRICS com a principalíssim actor, en si mateix i en el seu paper en el G77 (grup dels països en desenvolupament), i el context de crisi financera mundial que,  en la mesura que hi estan en joc les realitats econòmiques concretes de molts estats, segueix centrant les preocupacions dels estats membres principals i, precisament, tot el que soni a qüestionar el creixement econòmic mundial , no toca ara per a ells! I clar aquí hi ha l’arrel de tot i ningú, ara com ara, sembla voler pensar més enllà de les seves pròximes eleccions “nacionals”.

Pel que fa a la tradicional divisió entre països desenvolupats i en desenvolupament, els darrers posaran l’èmfasi en el compliment dels acords de Rio 1992 i, en general, de tots els acords adoptats durant les cimeres dels 90, després de la de Rio; per això, que hauria de ser, calen molts recursos. Els països desenvolupats que, actualment, tenen problemes econòmics importants insistiran en que la única manera d’assolir-ho és mitjançant les polítiques de “partnerships” (associadaments), traduïdes a una mena de compendi, paral·lel al document final, de llistes de compromisos presos per les parts interessades en funció dels seus interessos: increïble però cert!

Una societat civil organitzada internacionalment amb grans diferències de visions i d’estratègies davant de Rio+20          

En la situació resumida a l’apartat anterior només una pressió concertada i molt forta de la societat civil organitzada internacionalment podria, al meu entendre, ser capaç de portar els estats a una altra dimensió de negociació.

Se’n esta parlant molt, i crec que cal explicar-ho i analitzar-ho. Què esta fent Brasil, el país hoste i un dels països políticament claus en el moment actual, per a Rio+20?. I què esta fent la seva societat civil?  Doncs semblaria que alimentar, tot el que pot i més, la Cimera dels Pobles, és a dir, la Cimera paral·lela de la Societat Civil que tindrà lloc  entre el 3r PrepCom ja citat i la Cimera en si; és a dir, del 16 al 19 de juny!

En el context de les reunions celebrades a New York a finals de març, es va organitzar un acte -tot molt normal- amb el títol: “Cap a la Cimera dels Pobles a Rio+20: Alternatives de la Societat Civil  a l’Esborrany zero”. La característica principal d’aquest acte és la identificació de la tradicional Cimera paral·lela de les ONGs durant una Cimera de NNUU, en una Cimera amb identitat i voluntat de resolució pròpia, descartant i menyspreant, pràcticament, cap incidència sobre la Cimera Oficial, a la que pràcticament ni es considera.

Legítim? Naturalment, i molt! El problema fonamental, al meu entendre, és que aquella energia del que he anomenat “moviment sociològic  mundial” , en cert sentit, pateix dels mateixos problemes de divisió que es viuen en el món dels estats nació. La Cimera dels Pobles, en la més pura tradició dels Fòrums Socials Mundials (no em va estem parlant de Brasil), suposarà una aportació ingent d’energies però amb molta, massa encara, incapacitat de sintetitzar-se en propostes de consens, primer, implementables, segon, i amb capacitat transformadora del món real a la pràctica.

I els Grups Principals?

La Cimera de la Terra va donar molts resultats! Molts i bastants d’ells molt bons! Un d’ells, en el context del conegut com a Programa o Agenda 21, va ser la constatació de la necessitat i l’obertura a la seva participació del que es van anomenar els grups principals (seria una manera possible de classificar això que anomenem la societat civil: ONGs, sindicats, dones, agricultors i ramaders,  comunitat científica i tecnològica, etc.).

No hi ha dubte que aquell és un camí obert sobre el que cal aprofundir molt i en el que calen obrir encara moltes més portes. Però no deixa de ser curiós que, precisament i al meu entendre, no l’hàgim sabut aprofitar en el que podia donar de si.

Evidentment hi ha sectors que si que ho han fet i prou bé.

Doncs bé, aquí es fa palesa una altra divisió entre la societat civil internacional. Si que hi ha ONGs que estan intentant pressionar (fent esmenes, propostes, etc.) dins del procés oficial de la Cimera. Emperò, en aquests moments, són una minoria i no són gaire ben vistes per el conjunt majoritari que s’aplega i aplegarà a la Cimera dels Pobles.

Alguna explicació? Moltes! Una d’elles però: la majoria de les que juguen el partit a dins de les NNUU són ONGs internacionals dels països desenvolupats. Emperò no s’han d’identificar com alineades a la seva procedència. Vegeu sinó el comunicat i la informació sobre la roda de premsa que algunes d’aquestes organitzacions van fer el passat 27 de març. Crec que valdria la pena que fos més conegut! En podeu veure en aquest sentit la nota de la roda de premsa en el següent link:

http://www.un.org/News/briefings/docs//2012/120327_Rio.doc.htm

Una torre de babel a punt de caure!

Voldria equivocar-me per sobre de qualsevol cosa, però tinc una sensació massa profunda que tots plegats anem molt més perduts que mai davant dels greus reptes plantejats i que hem començat a construir una torre de babel que ens permetés veure-hi clar, però que hi ha un gran perill de que s’acabi ensorrant!

 

Xerca, 16 d’abril de 2012

%d bloggers like this: