El treball no és una mercaderia!; l’empresa no és un negoci!

5 març

L’actual Carta de la Organització Internacional del Treball (OIT-ILO) és la Declaració de Filadèlfia, promulgada el 1994, i que destaca com el primer dels seus principis que “el treball no és una mercaderia”.

És gairebé impossible, en els temps que viu el nostre petit país europeu, que no et facis preguntes sobre el tema del treball humà. Un tema antic entre els antics. I un altre dels temes del qual no en soc tampoc, ni de bon tros, cap expert.

L’anàlisi (o si voleu la sensació) de que estem enganxats en un dels bucles de realimentació negativa més importants que hàgim viscut mai en l’era industrial, i que la deriva s’assembli a la d’un remolí que no para d’engolir homes i dones, joves i grans, a una velocitat vertiginosa, em/ens provoca calfreds, angoixes, desconcerts, preocupacions!

És cert que la constatació de l’existència de límits d’un planeta sobrepassat per l’activitat humana, fa créixer les veus i les raons que qüestionen fortament el creixement econòmic com el paradigma clau per al desenvolupament humà. Però és evident que encara estem molt lluny d’ assolir un cert consens sobre la necessitat del canvi de paradigma, sobre les característiques bàsiques del nou paradigma i, en definitiva, de ser capaços de dotar-nos de mecanismes, ben diferents dels actuals, que permetin distribuir recursos (escassos) per satisfer necessitats humanes (com a mínim les principals), sense créixer econòmicament en termes del famós  indicador del consumisme i del productivisme, és a dir, del PIB.

A més a més les possibilitats de la tendència alternativa xoquen, es veuen fins i tot frenades, per les nostres angoixes quotidianes principals actuals. I això és bàsicament així perquè un dels elements distribuïdors, d’intercanvi, fonamentals del model econòmic actual és el treball humà que, com una mercaderia més (contradient el principi bàsic de l’OIT), actua de bé de canvi…i la famosa cantarella: més oferta, més consum, més demanda, més producció, més treball, … i tancament amb realimentació positiva del famós i llavors beneficiós bucle del creixement econòmic , amb la satisfacció dels capitalistes i la tranquil·litat dels assalariats, ens impedeix certament ser capaços de “veure-hi” diferent.

Porto temps donant voltes a la idea (no pas meva ni gens nova) que fins que no re conceptualitzem, radicalment, el treball humà  i totes les seves manifestacions i concrecions no agafarem el camí correcte. En aquest sentit la Declaració Universal dels Drets Humans si que no ens va fer cap favor històric. No és el dret al treball (article 23) el que ens hem de garantir, és el dret a l’alimentació, al vestit, a l’assistència mèdica, etc. (article 25); però no el 25 després o com a conseqüència del 23. Fa molt temps que sentim a parlar i parlem del concepte de  “renda bàsica” que és la que hauria de permetre, en cada cas, els nivells mínims d’una vida digna (l’article 25 citat). Però aquesta opció al nivell “individual” es fa impossible de posar en pràctica per a una població mundial creixent que, ineludiblement, ha de solucionar els seus problemes de forma social.

NNUU ha declarar aquest any 2012 com a Any Internacional de les Cooperatives. Ja m’hi he referit en el post d’informació d’avui mateix. Doncs bé, en un document de la OIT-ILO, del 2002, de recomanacions sobre la promoció de les cooperatives  es parteix, per als fins de les recomanacions, de que el terme “cooperativa” designa una associació autònoma de persones unides voluntàriament per a satisfer les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals en comú a través d’una empresa de propietat conjunta, i de gestió democràtica. El més important d’aquesta assumpció és que confronta la idea capitalista ben absurda de que una empresa és quelcom que ha de donar beneficis econòmics mesurables monetàriament, és a dir, que ha de ser un negoci tant si como no!

En l’assumpció anterior de l’OIT, l’empresa té uns fins socials primers que, em sembla, haurien de ser el punt de partida de tot. A mi, personalment, en porten a dir que, d’entrada, una empresa no ha de ser un negoci (no tinc res en contra de que ho sigui); una empresa ha de tenir , primer que res, un fi social que contribueix a fer possible l’economia humana: distribuir recursos per satisfer necessitats. I en aquest context, és obvi, a la meva manera de veure, que, llavors si, el treball humà lligat a aquesta concepció d’empresa deixa de ser una mercaderia i es transforma en l’aportació individual al fet social i ens aporta, individualment, i llavors també si, la renda bàsica.

Benvingut doncs un any, en aquest precisos moments de la història del capitalisme, en que l’organització de les NNUU -seu de tantes frustracions però a la vegada de tantes il·lusions- ens proposa pensar i avançar en el món del cooperativisme quina renaixença i re conceptualització pot esdevenir la nova empresa social del futur pel bé sòcio-individual de tots.

Xerca; Barcelona 5 de març 2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: