Arxius | gener, 2012

Hi anem molt malament cap a Rio + 20 (I)

23 gen.

Conscient de que aquest blog sembla una vall de llàgrimes, només diré, com a nota prèvia a aquest post d’avui, que si, que efectivament ho és!; però ho és com el món mateix en aquests moments i perquè, sense analitzar-ho i sense ser-ne rigorosament conscients, no estarem preparats per veure’n, que n’hi hauran, escletxes -petites o grosses- per començar-ne una profunda transformació. Com dic darrerament: soc un pessimista actiu i utòpicament optimista.

Ja tenim l’esborrany 0 per començar a negociar un possible document final de Rio+20

El tenim des de la segona setmana de gener, i els primers debats oficials al seu voltant tindran lloc des de demà, 24 de gener, fins el divendres 27, a la seu de NNUU a New York. Després segueix tot un calendari de negociacions que podeu repassar en el post del 21 de Novembre d’aquest mateix blog! Des d’aquest punt de vista res que surti de la normalitat d’un procés a les NNUU.

El nom del document (que normalment es mantindria fins al final) és: “The future we want”. No diré que és lo únic que m’ha agradat, però poc hi ha faltat.

No és un problema de les meves expectatives (que no eren pas altes pel que fa al document i que, malgrat tot, ho segueixen sent -d’altes- en relació a tot el procés). És que costa d’entendre que després de tantes i tantes reunions, a tants nivells i a tants llocs, que després de processos oberts de presentació d’aportacions prou reeixits (diria que com mai en la història recent de les NNUU), els “co chairs” o “co autors” del document hagin arribat a tant poc. Els dos “co chairs” responen també a les dinàmiques usuals de les NNUU: el Sr. Ashe (podríem dir que pel grup dels 77 + Xina) i el Sr. Kim (ambaixador de Corea del Sud, alineada, actualment, amb el “món ric”).

Evidentment, si dic que considero que el document ens porta molt malament cap a Rio+20 haig d’argumentar-ho. Ho faré concentrant-me en els aspectes que més he seguit i segueixo del procés i que, cal dir-ho tot, no cobreixen tot els apartats del document, però si la majoria dels fonamentals. Avui, en aquest primer post (I) sobre el tema, em concentraré en el capítol II (el document en té cinc) del document: “II.Renewing Political Commitment”.

Sobre la “Renovació del Compromís Polític”

B. Sobre la valoració de la situació

Si el document em sembla tant fluix pot ser, entre altres coses, perquè en aquesta part B) d’aquest capítol II de “Renovació del compromís polític” si que hi podem llegir afirmacions que, en canvi, no trobaran després, ni molt menys, la seva translació en les parts “normatives” i “operatives” posteriors del document.

Hi podem llegir, i cal subratllar-ho com a molt positiu, que es digui amb la força que es diu i entre altres coses el següent:

“Unsustainable development has increased the stress on the earth’s limited natural resources and on the carrying capacity of ecosystems”

“Sustainable development remains a distant goal”

“Food insecurity, climate change and biodiversity loss have adversely affected development gains”

“We acknowledge the particular responsibility to nurture sustainable development and sustainable consumption and productions patterns.

“We call for a holistic approach to sustainable development which will guide humanity to live in harmony with nature”

Si tot això és cert i esta realment assumit, llavors, la resta del document sembla esta escrit per a un altre planeta amb una altra humanitat.

Però és que, a més a més, aquestes frases que formen part de l’apartat B de valoració de la situació dins d’aquest capítol II, ja no es veuen ni tan sols ben acompanyades per altres afirmacions i/o parts senceres del mateix capítol II.

A. Sobre la reafirmació dels Principis de Rio

En efecte, pel que fa a la reafirmació dels Principis de Rio, n’hi ha alguns (Rio 92 va tenir un paper paradigmàtic a molts diversos nivells) que estan en el centre de totes les lluites polítiques mundials actuals; i algunes parts d’ells, i no pas per casualitat, es repeteixen explícitament en aquesta part del document.

Així, es repeteix la part més substantiva del principi 7: “el principi de les responsabilitats comunes però diferenciades” que, en la versió original del 1992, continua dient que es reconeix la responsabilitat dels països desenvolupats, a la vista de les pressions que les seves societats exerceixen sobre el medi ambient mundial.

En canvi, en l’article 9 d’aquesta part A del capítol que estem comentant, la cita anterior continua textualment amb la següent: ” i el principi del dret a la sobirania dels estats sobre els seus recursos naturals”.

M’ha sobtat molt que només s’explicitin, i d’aquesta manera copulativa, aquestes parts dels Principis de Rio. Entre altres coses perquè aquesta segona cita, en aquest cas provinent del principi 2 de Rio, esta tallada. Citem-lo complet:

“[…] Els estats tenen el dret sobirà d’aprofitar els seus propis recursos segons les seves pròpies polítiques ambientals i de desenvolupament, i la responsabilitat de vetllar perquè les activitats realitzades dins de la seva jurisdicció o sota el seu control no causin danys al medi ambient d’altres estats o de zones que estiguin fora dels límits de la jurisdicció nacional.”

Desgraciadament, les desastroses negociacions climàtiques, a més a més d’anar molt malament, estant enfortint les posicions sobiranistes estatalistes que tan mal estant fent al món. I és per això que, aquest article 9 de l’esborrany zero de Rio+20 que estem comentant, em sembla extremadament perillós tal com esta redactat i, al meu parer, s’hauria d’aconseguir canviar-lo durant el procés de negociació.

Les parts “C) Engaging major groups” i “D) Framework for action” d’aquest capítol II, ja van agafant un to i nivell més insuls que obre la porta al que seguirem comentant en futurs posts sobre aquest document cap a Rio+20.

Xerca; 23 de gener de 2012 

La OMC tampoc funciona!

9 gen.

Els finals del 2011 no van ser precisament  reeixits i esperançadors. Tampoc per la OMC! Potser per algú, el fet que la OMC tampoc funcioni sigui una bona noticia. Però crec que cal analitzar-ho una mica més a fons, i no en aquest sentit, sinó en relació a què esta passant en el si de l’organització, i a la relació que té això amb l’estat de crisis generalitzades en les quals estem immersos.

Efectivament, del 15 al 17 de desembre passat es va realitzar a Ginebra, la 8a Conferència Ministerial de la història -curta  però intensa- de la OMC: Organització Mundial del Comerç.

Com a mínim un servidor no en va sentir a dir ni una paraula a cap medi convencional de comunicació. Els mitjans alternatius, i/o els mitjans menys mediatitzats per la “noticia” i la seva “venda”, si que n’hi van fer referència; evidentment, la que donava de si la reunió, no pas més.

De les reunions històriques de la OMC 

És difícil, en aquest context, fer-se càrrec de la gran quantitat de soroll i de noticies que van provocar reunions relativament properes de la mateixa Organització davant del silenci actual.

Qui no recordarà la 3a Conferència Ministerial, CM, de la OMC, celebrada a Seattle el 1999 i que ja forma part de la història, com, principalment en aquest cas, un dels moments claus de la vida i dels resultats del moviment antiglobalització.

La 4a CM de la OMC, celebrada a Doha el 2001 (poques setmanes després de l’onze de setembre d’aquell mateix any), donava llum verda, en absència de mobilitzacions als carrers d’un país prou blindat com per fer-ho gairebé impossible, a l’obertura d’una nova ronda de negociadora en temes comercials. Se la va voler anomenar el “Programa de Doha per al Desenvolupament”, però s’ha acabat coneixent, com no podia ser d’altra manera per la història i la realitat dels temes comercials, la “Ronda de Doha”.

La no creació d’una organització comercial semblant en el moment -després de la 2a guerra mundial- en que si foren creades les altres organitzacions multilaterals, va fer que, durant gran part del segle XX, els temes comercials internacionals es negociessin en “Rondes” que tenien un començament clar i un final més complicat que depenia del fet que la majoria de països que hi participaven arribessin a l’acord de que ja s’havia avançat prou i que era bo tancar aquella etapa negociadora i no perdre la feina feta. Així , la darrera d’aquestes Rondes, la coneguda com la Ronda Uruguai, es va acabar amb molts resultats: a) la creació, llavors si, de la nova OMC (1994); b) una gran ampliació de competències d’aquesta nova organització, respecte al que havien sigut les Rondes anteriors; gairebé tot allò que hom pot imaginar que té que veure amb l’activitat humana, passava a ser, d’una manera o altra, possible objecte negociador com a realitat comercial dins de la OMC: l’agricultura, els temes de la propietat intel·lectual, els temes de les polítiques d’inversions, etc.

La 5a CM de la OMC, celebrada a Cancún el 2003, també defineix un altre moment històric que, des de llavors, ha marcat i esta marcant la política internacional a molts nivells. El que actualment coneixem com a BRICS naixia i de fet actuava en serio per primera vegada dins d’aquella reunió. No com a BRICS encara, però si ja com a IBSA (Índia, Brasil i Sud Àfrica). De fet, principalment  la Índia i Brasil  aconseguien aturar, radicalment, la negociació oberta de la Ronda de Doha, en base, entre altres, a un nou principi fonamental: no negociarien res si no s’acabava amb la descarada política de subvencions agrícoles internes Nord Americanes i Europees, destinades a productes per a l’exportació, que estaven produint problemes gravíssims en les economies de molts països en desenvolupament. El tema del cotó africà  i les penúries de països com Mali, Benín, Chad, etc. en va esdevenir el símbol!

Ja no tant recordada històricament, encara que és la que més resultats i més progressistes va tenir, la 6a CM de la OMC, celebrada a Hong Kong el 2005, va establir  justament “la prohibició” de la realitat anterior i va aconseguir que tant els EUA com la UE es comprometessin a prendre les mesures corresponents per acabar amb aquests dumpings tant immorals, abans d’acabar la primera dècada d’aquest segle XXI. Llavors si, els països en desenvolupament acceptarien negociar les fórmules de les tarifes aranzelàries per a l’entrada (per facilitar-la) de productes industrials als països en desenvolupament i a obrir negociacions sobre l’obertura de fronteres a tot el tema dels serveis.

De la crisis financera al proteccionisme i al “stand by” de la OMC 

La crisi financera que va esclatar el 2007 i, entre tantes moltes altres coses, ha reobert, evidentment, un període de proteccionisme en el món (amb una mena de salvis qui es pugui) que, evidentment, ha anat molt bé als EUA i a la UE per no complir cap dels terminis que a Hong Kong es van definit per, justament, acabar amb polítiques de dumping agrícola que, entre altres coses, són una peça fonamental del seu proteccionisme.

Malgrat que totes les reunions del G20 (crec que aviat no sabrem ni que és això del G20) i que qualsevol manifestació “oficial” uni o multilateral digui el contrari (és a dir, digui que cal re emprendre i acabar la negociació de la Ronda de Doha en la direcció liberalitzadora en que s’estava abans de la crisi), justament aquesta 8a i darrera CM de la OMC, que s’acaba de celebrar, diu “oficialment tot el contrari” quan, de fet, el tema de la Ronda de Doha pràcticament, per no estar, ni gairebé  estava a l’ordre del dia. Tothom i tot parat.

I això és bo o dolent?  

Una pregunta molt difícil de contestar-se i de contestar! Bo si hom pren com a vara de mesura que la Ronda de Doha pretenia ser la pedra que coronava l’edifici de la globalització neoliberal. Dolent si hom té en compte que, justament, les economies emergents havien aconseguit posar sobre la taula, amb compromisos temporalitzats, la finalització d’alguns dels dumpings més sagnants i injustos que hi ha en el món. Dolent també perquè el món no s’atura i els acords comercials tampoc; emperò ara són gairebé sempre bi o pluri laterals i aquí “els més febles” sempre hi tenen més a perdre.

Xerca; 9 de gener 2012

%d bloggers like this: