Després de Durban: Cal crear una autoritat climàtica democràtica supranacional!

19 des.

Un any més, Durban 2011, afegeix més fracàs al ja acumulat des de Copenhaguen on, vist des la perspectiva d’avui, queda clar que es va perdre molt més que una batalla contra la crisi climàtica.

El Protocol de Kyoto, entrat en vigor tard (el 2005) i en extremis (canvis de cromos entre estats que van forçar aquell any la ratificació de Rússia), ara, un any abans d’acabar el seu primer període de compromisos – el molt proper 2012-, ha quedat congelat, per no dir assassinat del tot. L’únic instrument multilateral que es proposava una mitigació quantificada d’emissions (absolutament insuficients, tot sigui dit) deixarà de tenir metes i entrarà en estat d’hivernació (poder, perdó per la ironia, per no contribuir més del compte a l’escalfament global dels ànims planetaris).

En el seu lloc una suposada nova Plataforma de Durban endegarà l’elaboració de…cal llegir-ne la frase textual perquè no té pas desperdici:

2. Also decides to launch a process to develop a  protocol, another legal instrument or a legal outcome under the Convention applicable to all Parties, through a subsidiary body under the Convention hereby established and to be known as the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action;

a la que si hom hi afegeix la de l’article 4 del mateix document:

4. Decides that the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action shall complete its work as early as possible but no later than 2015 in order to adopt this protocol, legal instrument or legal outcome at the twenty-first session of the Conference of the Parties and for it to come into effect and be implemented from 2020!

el porta, irremeiablement, a la desesperació pràcticament total i absoluta.

Per què? Quins rerefons hi poden veure? Quines interpretacions principals n’hem de treure?

Està clar que, legalment, el Protocol de Kyoto, segons el dret dels tractats internacionals no pot desaparèixer  així com així, sinó es substituït per un altre. No el poden fer desaparèixer, doncs el congelen sense més consideració ni miraments: el prorroguen sense cap nou objectiu, meta, missió, etc.. I a sobre algun estat té la barra de sortir-ne, explícitament, per tal d’evitar les poques “penalitzacions” que li ocasionaria, ara, el seu no compliment. Total …

I congelat fins quan, doncs fins el 2015, any que segons l’article 4, acabat de citar textualment, de la Plataforma de Durban en serà aprovat un altre; perquè els contes no enganyen: la sessió 21 de la COP (Conferència de les Parts de la Convenció Marc de NNUU sobre el Canvi Climàtic) toca l’any 2015 (ni un menys; en canvi, vista l’experiència, en poden ser molt més, oi?).

I segur que serà un nou tractat? La negociació final, fins i tot televisada com un nou show business més, porta a un redactat de l’article 2, també acabat de citar textualment, del qual en pot sortir qualsevol cosa estranya (another legal instrument or a legal outcome) quina semblança amb un tractat internacional serio i rigorós pot ser mera “coincidència”.

Però agafem-nos fort: d’acord amb l’article 4 d’aquesta Plataforma de Durban, el que sigui que acabi sent parit el 2015 o el … no entrarà pas en vigor abans del 2020.

És a dir, si per assegurar-nos, segons l’IPCC , que la temperatura mitjana a la superfície de la terra no augmenti més de 2◦C més, calia i cal, com a mínim, una reducció d’emissions per part dels països desenvolupats d’entre el 20 i el 40%, respecte a les emissions del 1990, doncs ara no en reduirem pas cap, més enllà que les d’algun estat conscient i digne vulgui reduir per iniciativa pròpia.

Els 2, o els 4◦C més, estan servits…i que els nostres nets viuran en un planeta ben diferent del que ens vàrem trobar nosaltres és ja gairebé segur!

I davant d’això que cal fer, que cal plantejar, que cal mobilitzar des de la ciutadania mundial amb consciència històrica (passada i sobretot futura) d’humanitat?

Doncs dotar al món d’un sistema de Governament Democràtic Climàtic Mundial (i sobretot supranacional) que analitzada la crisi a la llum dels informes de l’IPCC, i tenint en compte les diferents realitats estatals i els principis de Rio assumits en teoria per tothom, prengui, a mena de nova autoritat climàtica democràtica supranacional, les decisions de mitigació obligatòries i monitorizables que cada estat del món, segons els seus diferents nivells de responsabilitat i segons les seves diverses capacitats, hagi de començar a complir ja, el més aviat possible.

A banda de la crisi climàtica estaríem afrontant finalment el principal problema de l’actual multilateralisme: la seva incapacitat de prendre decisions. Interessos legítims i fins i tot raonables, mirats des de la perspectiva de cadascun dels estats, són avui irreconciliables amb els interessos del conjunt de la humanitat que viu i vol continuar vivint en el planeta terra que coneixem.

I no hauríem d’aprofitar Rio+20 per endegar tot això?

Xerca; 19 de desembre de 2011

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: