Dia dels drets humans 2011: any en que per primera vegada NNUU ha assumit, a Líbia, la Responsabilitat de Protegir, R2P

10 des.

El 10 de desembre de 1948 l’AG de las NNUU aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans (que podríem anomenar individuals). El 1996 s’aprovava el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (que podríem anomenar col·lectius). El conjunt sol anomenar-se la “Carta Internacional dels drets humans”

Menys jurista que qualsevol altre cosa, he estat conscient en els darrers anys i per diverses circumstàncies, que unes declaracions que a mi em semblaven més un marc de valors morals que es pretenien universals i, per tant, comuns de la humanitat, fossin de fet la base i a l’hora l’element vertebral fonamental del Dret Internacional del Drets Humans. 

L’existència del “dret” en si mateixa ens ajuda poc si no es produeixi el seu desenvolupament normatiu i codificador i, sobretot, si, finalment, no hi ha els organismes que vetllin per la seva salvaguarda i als quals hom pugui adreçar-se en cas de vulneració dels drets; és a dir, sinó hi ha un sistema de Justícia Internacional o, millor, Universal.

Aquesta primera dècada acabada del nou segle, ha estat extremadament prolífica en avenços en aquesta direcció. I sempre amb la recança de la meva usual no expertesa, m’agradaria fer-me’n ressò en l’aniversari d’avui; en un any, el 2011, en el qual, justament, s’han produït nous fruits en aquesta direcció que, fins fa molt poc temps, eren inimaginables i que, a la meva manera de veure, han estat molt positius (com sempre també amb molts malgrat…).

El Tribunal Penal Internacional

Després dels terribles genocidis a Rwanda (a la foto adjunta)  i a l’antiga Iugoslàvia, la ciutat de Roma va viure, l’any 1998, una Conferencia Diplomàtica de plenipotenciaris de les Nacions Unides sobre’ establiment d’ una Cort Penal Internacional. Va quedar establerta a l’acta final d’aquella conferència i va entrar en vigor l’any 2002. Es tracta doncs del primer organisme judicial internacional de caràcter permanent encarregat de perseguir y condemnar els crims més greus, comesos per individus, en contra del Dret  Internacional. Estem parlant de genocidis, crims de lesa humanitat, crims de guerra, etc.

No cal doncs insistir que, d’acord amb la primera part d’aquest text, es un pas gegantí, sobre la importància del qual encara no tenim, molt probablement, prou perspectiva històrica.

La Responsabilitat de Protegir (R2P en sigles corresponents a la denominació anglosaxona: Responsibility to Protect): un pas “revolucionari” en el Dret internacional dels Drets humans

Moguts pels mateixos tràgics fets de Rwanda i l’antiga Iugoslàvia, l’any 2005, l’AG de les NNUU, dins d’un procés de reforma prou important i significatiu promogut pel llavors SG Kofi Annan, va aprovar entre altres coses, per després concretar-ne les bases per a la seva implementació, l’anomenada “Responsabilitat de Protegir”.

La responsabilitat emana de cada estat (a NNUU s’és encara molt respectuós amb la sobirania dels estats com a pedra angular sobre la qual es va construir l’edifici)  i, per tant, és cada estat que ha de protegir a la seva població de crims com els citats. Però a partir del 2005, NNUU encoratjarà i ajudarà als estats a exercir aquesta responsabilitat; i la no protecció no absol a l’estat de la seva pròpia responsabilitat, sinó que provoca una responsabilitat concurrent de tots els estats, actuant quan sigui necessari a través de NNUU. Aquest darrer és el pas que no tinc dubtes en qualificar de revolucionari en l’evolució del dret internacional dels drets humans. Ara, NNUU esta obligada a emprendre accions col·lectives per posar fi a atrocitats que tantes vegades ens han esgarrifat.

Líbia 2011 i la primera aplicació de la R2P

(Nota prèvia: Per què si a Líbia i, ara, no a Síria? L’actuació militar que es va emprendre és la que autoritzava el Consell de Seguretat o es va depassar en molt? El Consell de Seguretat té legitimitat? Els resultats de l’actuació, amb els assassinats finals dels líders Gadafistes, la qüestionen en si mateixa?  Aquestes i altres preguntes ben importants no són l’objecte d’aquest post. Hom admet que las possibles respostes a aquestes preguntes, i a moltes altres relacionades, enfosqueixen molt els possibles aspectes positius que l’autor si que contemplarà del tema. Emperò, l’autor considera que els aspectes positius tenen i s’han d’analitzar amb llum pròpia.)

D’acord amb l’esperit i la lletra del que es va aprovar el 2005 i amb els corresponents desenvolupaments normatius, el Consell de Seguretat de Nacions Unides ha actuat, per primera vegada a la història, davant d’un tema de protecció de població dins d’un estat. Fins ara, el Consell de Seguretat només podia actuar sobre estats que amenacessin la pau internacional. Per primera vegada, doncs, ha actuat  per protegir la població d’un país davant de crims que tenien els seus autors dins del propi estat.

Hi ha un parell d’aspectes que cal ressaltar que són algunes de les condicions necessàries prèvies perquè el Consell de Seguretat pugui decidir actuar com ho ha fet en el cas de Líbia. Els actors polítics regionals han d’avalar i, per tant, estar d’acord en la gravetat de la situació interna i, per tant, en la necessitat d’intervenir-hi (tant la Unió Africana com la Lliga d’Estat Àrabs així ho van fer en el cas de Líbia). El TPI ha de fer el mateix i, està clar, també ho va fer en aquest cas!

Aquest darrer aspecte no és menor en cap sentit: tinguis en compte, per exemple, que els EUA són el principal  “enèmic polític” del TPI.

Un fil de llum (en mig de tanta foscor) en el dia dels drets humans 2011

Malgrat tots els malgrat (com m’agrada dir, per què és ben cert, sempre) aquesta via tant lenta dels drets humans, del dret internacional dels drets humans i, a la fi, de la justícia internacional (millor universal) es potser la que ha donat al món resultats més positius durant aquesta primera dècada del segle XXI.

Ens imaginem que podria passar si algun dia són reconeguts i jurídicament normativitzats drets humans al desenvolupament, a la pau, etc. i, llavors, es normativitza la Responsabilitat de Protegir-los.

En Carlos Villán, des de Luarca (Astúries) així ho promou pel que fa al dret a la pau i, d’ell vaig aprendre i entendre (no sé si més o menys correctament) moltes de les coses que avui he aprofitar per escriure aquestes ratlles. 

 http://www.ugr.es/~revpaz/documentacion/rpc_n1_2008_doc1.pdf   

Xerca, 10 de desembre 2011 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: