Arxius | Novembre, 2011

Assessinat anunciat, contra la humanitat, del Protocol de Kyoto

28 nov.

Durban comença amb els pitjors auguris; ja ho vàrem analitzar en el post http://wp.me/p1IaoC-49 de començaments d’octubre passat!

Japó, Canada i Rússia “haurien decidit”, ja, “fer-se” fora del Protocol. Justament va ser Rússia -al ratificar-lo l’any 2005- qui, finalment, va fer possible el seu naixement legal aquell mateix any 2005, 8 anys després de que s’hagués acordat. Un tractat internacional no entra en vigor fins que es compleixen les clàusules que ell mateix s’autoexigeix per entrar-hi. Vegeu en el post de dates d’avui, anterior a aquest, la cronologia del tema.

A Polònia (2008) i, sobretot, a Copenhaguen (2009) ja es va veure que anàvem molt mal dades, en general, i específicament pel Protocol. I en els debats de les Conferències de les Parts tant de la Convenció sobre el Canvi Climàtic com del propi Protocol de Kyoto, els debats sobre el seu futur han estat motiu constant de forta controvèrsia.

I, en canvi, no només és una llàstima (i un potser irreparable gran pas enrere) que això passi, sinó que, si se’m permet ser avui més anima que raó, serà un assassinat contra la humanitat. I soc ben conscient del que dic i, alhora, ben conscient, també, que només amb el Protocol de Kyoto no es solucionarà la crisis climàtica. Però matar -per dir-ho així- el vaixell insígnia i, de moment, l’únic vaixell multilateral que tenim (encara que només sigui, també cal dir-ho,  una mena de petita barca de poblet de pescadors en el mig d’un oceà) per a la lluita contra el canvi climàtic, és una irresponsable desfeta històrica.

I la qualifico d’assassinat perquè, entre altres coses i fins i tot, s’estarà vulnerant la legalitat internacional. I, en si mateix, això ja és gravíssim.

Sobre la vigència del protocol de Kyoto

Què diu el dret internacional sobre els tractats i la seva finalització? L’article 59 de la Convenció de Viena sobre la Llei de Tractats diu:

“1. A treaty shall be considered as terminated if all the parties to it conclude a later treaty relating to the same subject matter and: a) It appears from the later treaty or is otherwise established that the parties intended that the matter should be governed by that treaty;”

per tant, només un nou tractat de, com a mínim les mateixes Parts, amb les mateixes característiques jurídiques vinculants per les Parts, podria suposar la finalització del Protocol de Kyoto des del punt de vista del dret internacional.

D’altra banda hi ha una confusió errònia molt estesa (en la qual el qui escriu estava també instal·lat durant bastant temps fins que, el directe de Copenhaguen, li va permetre entendre que no era així) sobre el període de compromisos del Protocol de Kyoto i la seva vigència o finalització més enllà del període “conegut i vigent” 2008-2012. Aquí però el Protocol de Kyoto en el seu article 4.9. és més que molt clar:

“    9. Los compromisos de las Partes incluídas en el anexo I para los períodos siguientes se establecerán en enmiendas al anexo B del presente Protocolo que se adoptarán de conformidad con lo dispuesto en el párrafo 7 del artículo 21. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el presente Protocolo comenzará a considerar esos compromisos al menos siete años antes del término del primer período de compromiso a que se refiere el párrafo 1 supra.”

En aquest context, és a dir, per realitzar el treball a que fa referència aquest article, des del mateix 2005 –any en que el Protocol de Kyoto va entrar en vigor-, funciona l’anomenat: “Ad Hoc Working Group on Further Commintements for Annex I parties under the Kyoto Protocol, AWG-KP”. El CMP 3 (Conferència de les Parts del Protocol) de Bali també va renovar  el mandat a aquest grup per continuar i  concloure negociacions, tant aviat com fos possible, per tal que a Copenhaguen es pogués establir el 2n període d’aplicació del Protocol de Kyoto, per quants anys de vigència i amb quins percentatges de reducció d’emissions pels països de l’Annex I de la Convenció que s’establirien com esmenes a l’Annex B del Protocol.

Vegeu el post http://wp.me/p1IaoC-3S , també de començaments del passat mes d’octubre, pel que fa referència a qüestions de nomenclatura i glossari.

En qualsevol cas, el desastre de Copenhaguen va ser massa fort com perquè en fos possible una digestió ràpida; i encara n’han d’anar sortint més i més conseqüències negatives. Molt em temo que la magnitud del desastre de Copenhagen tindrà una forta replica (com si de un terratrèmol es tractès) a Durban, que ens posarà a tots en situació de gran perill.

Xerca; 28 de novembre de 2011

 

Dates històriques relatives al Protocol de Kyoto

28 nov.

                                                   Major Milestones in the International Climate Change Regime

1988. UNEP and WMO establish the Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), which produce regular scientific and technical assessments on climate change.

1992. The U.N. Framework Convention on Climate Change is agreed to at the Earth Summit in Rio de Janeiro, Brazil. The Convention enters into force
in 1994.

1995. The IPCC Second Assessment Report concludes that the balance of evidence suggests a discernable human influence on the global climate.

1997. Adoption of the Kyoto Protocol to the U.N. Climate Convention.

2001. The IPCC Third Assessment Report finds stronger connections between human activities and the global climate system. The United States announces it will not become a Party to the Kyoto P.  
Other signatories adopt the “Marrakesh Accords,” a set of detailed rules for the implementation of the Kyoto Protocol.

2004. Russian Federation ratifies the Kyoto Protocol, triggering its entry into force in February 2005.

2005. First meeting of the Parties of the Kyoto Protocol takes place in Montreal, Canada.

2007. COP 13 adopts the Bali Action Plan, establishing a two-track
process for negotiating a post-2012 agreement.

2009. The disaster of Copenhagen.

 

Xerca; 28 de novembre de 2011

Dates clau del procés cap a Rio+20

21 nov.

Introducció

“Rio+20” o la “Cimera de Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible 2012” va ser convocada per una resolució de l’Assemblea General de les NNUU, a finals del 2010, i durant tot aquest any 2011 hi hagut ja moltíssima activitat preparatòria.

Personalment (i deu fer més de 15 anys que segueixo aquests temes) no havia viscut/vist mai una intensitat tan elevada. També cal dir, però, que la confusió i l’amplitud de visions, opcions, temes, propostes, etc., que en el seu conjunt defineixen un caos no pas petit, fa difícil preveure que serà, finalment, aquesta Cimera.

 

Aportacions

El passat 1 de Novembre es va acabar el termini (de resposta a la invitació del Segon Comitè Preparatori de la CNUDS 2012/Rio +20 celebrat el passat mes de març) perquè tothom qui volgués (estats, organitzacions internacionals, grups principals -inclou gairebé tothom: ONGs, sindicats, dones, joves, moviments socials, autoritats locals i subnacionals, el món de l’empresa, etc.) presentés aportacions per a l’elaboració d’un document de compilació (que servirà de base -jo més aviat diria que serà una més de les bases- per a la preparació d’un esborrany provisional de document final per a Rio+20).

A la pàgina web oficial de la conferència hom pot trobar un total de 642 aportacions a partir de les quals s’està elaborant actualment el document de compilació.

http://www.uncsd2012.org/rio20/index.php?menu=115

Un altre dia parlaré del document d’aportacions en el que he tingut l’oportunitat de participar com un dels seus elaboradors.

 

Calendari Oficial

I a partir d’ara què? Encara amb moltes incerteses (fa poc que s’han retardat uns dies les dates de celebració de la pròpia cimera) està dibuixat el següent calendari de dates/reunions preparatòries clau que, amb més detall i, sobretot amb els links, podeu trobar també a la pàgina web oficial de la Conferència:

http://www.uncsd2012.org/rio20/index.php?page=view&type=12&nr=281&menu=32

En destacarem però, alguna:

December 15th – 16th: 2nd Earth Summit 2012 Intersessional , New York, USA

January 16th – 18th: Meeting to discuss the content of the Zero Draft document (made available for all to read early January)

February 13th – 17th: First informal negotiating week on the Zero Draft, UN, New York

March 19th – 23rd: Second informal negotiating week on the Zero Draft, UN, New York

March 26th – 27th: 3rd Earth Summit 2012 Intersessional, New York, USA

April 30th – May 4th: Third informal negotiating week on the Zero Draft, UN, New York

June 1st – 3rd: Informal Informals

June 13th – 15th: 3rd (Final) Earth Summit 2012 Preparatory Committee Meeting

June 20th – 22nd: Earth Summit 2012

 

Calendari Societat Civil

És impossible de tenir una mínima visió del seu abast quantitatiu i qualitatiu; emperò crec que és fonamental destacar tres “moments” clau:

Gener 24-29: Fòrum Social Temàtic; Porto Alegre (Brasil)

Juny 1-6: Conferencia Mundial de los Pueblos sobre el Cambio Climático y los Derechos de la Madre Tierra; Lima (Perú)

Juny 16-19: Cimeres Socials i/o de la Societat Civil “alternatives”; Rio

El lloc web on hom pot trobar més informació en relació a aquesta part del procés sembla ser

http://rio20.net/ 

Xerca; 21 de novembre de 2011

Efectivitat de l’Ajut (Busan): propers dies (29N-1D) d’intensa agenda multilateral

14 nov.

Això: unes setmanes especialment intenses de reunions multilaterals al voltant de temes molt sensibles en aquests primers anys del segle XXI.

Ja fa un cert temps que defenso que, malgrat tots els malgrat, l’agenda multilateral és una de les poques agendes polítiques que, de fet, intenta analitzar, preveure i definir plans d’acció de futur per fer front als principals problemes plantejats a nivell global.

El IV Fòrum sobre l’Efectivitat de l’Ajut del 29 de Novembre a l’1 de Desembre

Una reunió que tindrà lloc a Busan (Corea) i que, com indica el “IV”, forma part d’un procés que començà el 2005 amb la Declaració de París, continuà el 2008 amb el Pla d’Acció d’Accra i que ara serà revisat sobretot quant a resultats i noves perspectives.

Sense massa temps avui per estendrem, la Declaració de París sobre l’Efectivitat de l’Ajut és, segons el meu punt de vista, un punt d’inflexió conceptual molt important en els temes de l’Ajut per al desenvolupament, respecte als conceptes corresponents al període neoliberal controlat pel FMI i el BM i caracteritzats per les condicionalitats d’ajust estructural a les que, de fet, estaven condicionades (i valgui la redundància) gairebé totes les ajudes que es donaven.

Donants i receptors, en un marc en el que la OCDE actua d’hoste (aquí les NNUU van perdre una altra ocasió d’or d’estar a l’alçada de les circumstàncies), treballen conjuntament per anar fent possible s els principis de la Declaració de París.

Probablement no sigui doncs un mal moment per recordar textualment aquests principis: 

  • Apropiación. Los países en desarrollo establecen sus propias prioridades de desarrollo, fortalecen sus instituciones y coordinan la cooperación que reciben.
  • Alineamiento. Los donantes alinean su ayuda a las prioridades de los países en desarrollo y hacen el mejor empleo posible de los planes, políticas y sistemas de cada país.
  • Armonización. Los donantes coordinan su actividad para evitar duplicaciones, simplificar los procedimientos y acordar una mejor división del trabajo con los países en desarrollo.
  • Gestión orientada a los resultados. Los países en desarrollo y los donantes enfocan su actividad hacia la producción de resultados que puedan ser medidos.
  • Responsabilidad mutua. Los donantes y los países en desarrollo son solidariamente responsables de los resultados que logran, no sólo entre sí, sino también frente a sus órganos legislativos y a la población.

Dues consideracions que no puc deixar de fer aquesta primera vegada que em refereixo, en aquest blog, als temes de l’efectivitat de l’ajut. 

  1. La feblesa que representa que només es contemplin, en aquest marc, els temes relacionats amb l’Ajuda Oficial al Desenvolupament, AOD – ODA; és una llàstima i una desgràcia que a la llum del Consens de Monterrey de 2002, no s’hi analitzi el conjunt macroeconòmic que condiciona les possibilitats reals de desenvolupament econòmic d’un país i que, a banda de l’AOD, ho són, i de forma molt més important, les remeses, les inversions estrangeres directes, els fluxos nets de la deute usurera o les balances comercials.                                      
  2. Continua l’històric i reiterat incompliment per part dels països donants de complir els compromisos relatius a dedicar el 0,7% dels seus PIBs a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. És realment increïble que encara estiguem així.

D’acord amb l’informe 2011 de la MDG Task Force de les NNUU (un grup de treball que analitzi justament les dinàmiques econòmiques que han de fer possible o no l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, ODM-MDG) tot segueix igual amb tendència, degut a la crisi, a empitjorar!

 

Comentari sobre aquestes dades: en el post anterior podeu situar l’ordre de magnitud de l’AOD-ODA mundial (al voltant dels 100.000 milions de US$) en relació a altres quantitats econòmiques rellevants  el món mundial. És irrisòria!

Xerca; 14 de novembre de 2011

Canvi Climàtic (Durban): propers dies (29N-9D) d’intensa agenda multilateral

14 nov.

Ja teníem ben detectada aquesta fita i, fins i tot, hi hem dedicat ja alguns posts anteriors; per ordre:  

  • Acrònims i glossari per seguir les negociacions sobre Canvi Climàtic (http://wp.me/p1IaoC-3S)                                           
  • Algunes dades clau per seguir les negociacions sobre Canvi Climàtic ! (http://wp.me/p1IaoC-3V)                                    
  • Canvi Climàtic: tot a punt per a un nou fracàs a Durban (http://wp.me/p1IaoC-49)

Servidor no és capaç de detectar cap signe ni símptoma que em faci variar el meu “pronòstic de nou fracàs ja analitzat en aquesta darrer post.

En canvi s’han fet públiques més actualitzacions de dades, en aquesta cas les d’emissions de CO2 que, desgraciadament, ens segueixen dient que estem perdent un temps preciós per actuar i que, cada any que passi, ens serà més difícil i més costos fer-ho.

La Cita textual de la nota feta pública per l’Agència Internacional de l’Energia diu:

 

IEA releases latest statistics on global CO2 emissions

China and the United States emitted 41% of world’s emissions in 2009

While carbon dioxide emissions in developing countries continued to grow in 2009 (+3.3%), emissions of developed countries fell sharply (-6.5%), according to a new publication from the International Energy Agency.

Statistics for 2009 show that emission levels for the group of countries participating in the Kyoto Protocol – a multinational agreement to mitigate climate change – were just shy of 15% below their 1990 level.

These findings are contained in a free document (http://www.iea.org/co2highlights) which contains highlights from CO Emissions from Fuel Combustion 2011.  The full-scale study will be released in November 2011. The free document, which contains all the latest information on the level and growth of COemissions, has been released in the lead-up to the UN climate negotiations in Durban to provide input and support for the UN process.

Key findings include:

  • In 2009, 43% of CO2 emissions from fuel combustion were produced from coal, 37% from oil and 20% from gas.
  • Two-thirds of global emissions for 2009 originated from just ten countries, with the shares of China and the United States far surpassing those of all others. (Combined, there two countries alone produced 41% of the world’s CO2 emissions).
  • Two sectors – Electricity and heat generation and transport – produced nearly two-thirds of global CO2 emissions in 2009.

                                                     …………………………

Adjunto a continuació la figura clau; tal com s’apunta en el seu propi peu, el 2009 haurien baixat una mica el total d’emissions mundials, però només per una cosa que, d’altra banda ens recorda el fons més important del problema del canvi climàtic: els decreixements de l’economia mundial en diversos punts del món degut a la recessió més important post crisis del 2008.

Xerca; 14 de novembre de 2011

La darrera reunió del G20, altres poderosos Grups (G) i el governament mundial

7 nov.

La darrera reunió del G20 acabava el passat 4 de novembre amb, entre altres documents, el comunicat preceptiu que, textualment, finalitzava de la següent manera (excepte les del títol, les altres negretes i subratllats son meus):

Reforming global governance for the 21st century

30. We welcome the report of UK Prime Minister David Cameron on global governance. We agree that the G20 should remain an informal group. We decide to formalise the Troika. We will pursue consistent and effective engagement with non-members, including the UN and we welcome their contributions to our work.

31. We reaffirm that the G20’s founding spirit of bringing together the major economies on an equal footing to catalyze action is fundamental and therefore agree to put our collective political will behind our economic and financial agenda, and the reform and more effective working of relevant international institutions. We support reforms to be implemented within the FAO and the FSB We have committed to strengthen our multilateral trade framework. We call on international organisations, especially the UN, WTO, the ILO, the WB, the IMF and the OECD, to enhance their dialogue and cooperation, including on the social impact of economic policies, and to intensify their coordination.

La gran problemàtica del governament mundial resta més oberta que mai

S’havia parlat i comentat que les coses podien anar en direcció totalment contraries i que el G20 s’aniria auto constituint en el nou centre de gravetat del governament mundial. Afortunadament, des del meu punt de vista, això no ha estat i ja no serà així; al contrari, s’explicita que continuarà sent un grup informal: aquesta mena de barreja G8-G20 on es troben i relacionen els actuals grups d’estat més poderosos del món sense, de moment, massa èxit en res. Evidentment tenen tot el dret d’anar-se trobant per fer-se la foto de rigor!

També em sembla una bona noticia, encara que tardana i molt hipòcrita, les referències positives a les NNUU i l’expressió d’una voluntat política de reformar i fer més efectives les organitzacions internacionals, a les quals es demana intensificar la seva coordinació i cooperació. Segurament per això la majoria de països del G20 han dificultat, com a mínim fins ara, tots els intents de NNUU de participar i tenir el seu paper en el governament de les finances i l’economia mundial. No toca avui parlar-ne però tothom hauria de tenir molt clar que, per exemple, el Fons Monetari Internacional, FMI, no solament no és sinó que està ben enfrontat a les NNUU.

I precisament per tot això, crec que és més interessant que mai analitzar quins són actualment els grups d’estat més poderosos del món actual que, política i econòmicament, intenten “governar” (o com a mínim s’hi barallen per fer-ho)  l’actual “sistema -món” (en concepte d’Ignacio Ramonet).

El G1 (EUA), el G5 (EUA, Japó, Alemanya, França i Anglaterra), el G7 (G5 + Itàlia i Canada) i el G8 (G7 + Rússia) i el FMI

Des dels anys setanta el poder econòmic mundial (a nivell d’estats) residia clarament en el G5 amb l’hegemonia absoluta del G1 (EUA). Durant els 90 s’hi van afegir Itàlia i Canada i vam sentir parlar molt temps del G7. A començaments del segle XXI es va convidar a Rússia a anar a les seves reunions i s’ha acabat parlant del G8.

Des de l’època del G5 són aquests cinc països els que controlen, com accionistes absolutament majoritaris i, per tant, amb una quota total de vots totalment determinant, les polítiques del FMI (i, naturalment també, del Banc Mundial). I, d’una manera o altra, sempre han anat aconseguint dirigir exclusivament l’economia mundial.

D’acord amb la seva pròpia web, hom pot comprovar que, actualment (hi ha hagut reformes importants que tornarem a citar després), el G7 té, encara, el 47,203% de vot al FMI!  

Així doncs, sense i amb crisis, el FMI, a qui de seguida el G20 va donar la responsabilitat màxima en la sortida de la crisis actual, està governat per aquests 1-5-7 estats.

En aquesta darrera reunió del G20 a Cannes, s’ha tornat a reforçar el paper i la re capitalització del FMI en detriment, en aquest cas, del recentment creat Fons d’Estabilitat Europea. El deute Grec afecta tant a la banca francesa i alemanya que l’autonomia financera europea és, actualment, del tot impossible. Europa esta més que mai en mans del FMI i de les seves rejovenides polítiques d’ajustos estructurals neoliberals. Dins del G7 el percentatge de quotes-vots dels països europeus és del 18,586%; poc més, actualment i després de les darreres reformes, que  el del BRICS.

El BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud Àfrica)

No es pot entendre gairebé res en política internacional quan escollit Lula president de Brasil, l’any 2002, començava de seguida a fer política internacional en serio i, a la reunió de Cancún de la OMC per discutir la Ronda Comercial de Doha, amb estreta connivència amb la Índia i Sud Àfrica (es va parlar, per primera vegada, del IBSA), infligia la primera gran derrota política, en termes de comerç internacional, als EUA i a la UE (el G5 si voleu)!

Des de llavors ençà el G8 va intentar una i altra vegada integrar Brasil en el seu sí; però en contes d’això, Brasil va optar i segueix optant, com a mínim de moment, per liderar políticament les posicions internacionals del, finalment, anomenat i formalment constituït: BRICS! Durant aquesta primera dècada del segle XXI tot esta canviant tant que, actualment, la Xina ja és la segona potència econòmica mundial, Brasil la setena, Índia la desena i Rússia l’onzena (per davant d’Espanya).

Entre moltes altres de les coses que han passat durant els darrers 6 anys (crec que l’any 2005 pot ser considerat un any d’inflexió en molts sentits i nivells de la política internacional) el FMI no ha pogut ignorar aquesta nova realitat i en reformes molt més financeres que de cap altra nivell, ha canviat les quotes-vots dels membres més importants del BRICS que, en conjunt, representen ara el 14,177%. Aquest número, sobretot ara i aquí, s’ha de llegir en el sentit que les aportacions monetàries del BRIC als fons del, valgui la redundància, Fons Monetari Internacional, representen ja aquest important percentatge, tot donant-li, en contrapartida, el mateix percentatge de pes polític decisori.

La resta de països del G20

Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, Corea del Sud, Indonèsia, Mèxic i Turquia.

Si hi sumeu la UE, que també en forma part com a tal, tindreu el G20. Espanya segueix en aquell estatus de convidat que tant feliç va fer a en Zapatero.

D’aquesta països, Austràlia, Corea del Sud, Mèxic i Turquia també formen part de l’OCDE.

L’OCDE

Dels seus 34 països, 21 formen part de la UE, 3 són els del G7 no europeus i amb els 4 citats que estan al G20 en tenim 28.

Dels que falten (no estan ni a la UE ni al G20, però si a l’OCDE) alguns d’ells son  prou importants i tenen característiques singulars en gairebé tots els casos: Islàndia, Israel, Noruega, Nova Zelanda, Suïssa i Xile.

La UE

Els 27 països “més perduts” del món en aquests moments! No toca avui!

En resum sobre el G20, la OCDE i el BRICS

A banda dels 6 països “singulars” acabats de citar, el G20 -que conté la UE- coincideix, numèrica i conceptualment, amb l’OCDE més el BRICS!

El G77 + Xina de les NNUU

Deixa’n de banda avui altres aliances militars i econòmic-comercials, la política internacional té un altre grup cabdal que, a més a més, i per complicar-ho tot una mica més, té interseccions ben curioses i interessants amb algun dels grups ja citats.

Efectivament, el BRICS és membre (tots els seus països en son) del G77+Xina de les NNUU.

El G77 el vàrem constituir 77 estats en desenvolupament a finals del anys 60; s’havia acabat el període de descolonització post segona guerra mundial i la no alineació d’una banda, però, sobretot, l’auto concepció com a països en desenvolupament de l’altra, va donar lloc a la creació d’aquest grup que, per bé o per mal -un servidor creu que per molt bé- va determinar gran part del que les NNUU serien a partir de llavors. En l’actualitat aplega 132 estats. Un d’ells és Xina com es fa notar explícitament en la seva denominació actual.

Una negociació a NNUU, en la majoria d’ocasions, suposa i ha d’acabar reflectint, d’una manera o altra,  l’equilibri, en cada moment històric, de les negociacions entre els EUA, la UE i el G77+Xina. Naturalment aquesta suma de 160 estats respecte als 195 que, des d’aquest any amb la incorporació de Sudan del Sud, constitueixin avui les NNUU, hi ha altres actors importants però que no representem mai una posició unitària davant d’un tema, sinó que en funció de quin sigui aquest tema es poden alinear diversament amb un o altre dels actors clau citats.

El segle XXI, el G77+Xina i el BRICS: “cola de león o cabeza de ratón” 

Abans he dit que tot el que fa referència al BRICS és cabdal en aquest començament de segle XXI.

Per no allargar més aquest “post” citaré només dos exemples ben representatius del que pot passar quan el BRICS juga, respecte al G77, un paper o un altre.

A la Conferència -que ja he referit en altres ocasions- de les NNUU sobre la crisis financera i econòmica i els seus efectes sobre el desenvolupament (Juny 2009), el BRICS es va inhibir total i  escandalosament i, per tant, totes les propostes, ben progressistes en aquell cas, presentades a la conferència van ser rebutjades. El G77 sense el BRICS perd una part molt important de la seva força política dins de les NNUU.

En canvi, a Copenhaguen, el desembre del mateix 2009, el BRICS liderava, “descaradament”, les posicions del G77+Xina en les històriques negociacions sobre el canvi climàtic. El fracàs de Copenhaguen (que recorda el de Cancún de la OMC) es el resultat, a la meva manera de veure, de l’actual bloqueig polític del món quan el BRICS fa de “cabeza de ratón”.

I permetran que em pregunti: I què deu defensar de debò el BRICS a les reunions del G20?

Jo crec que més aviat es miren com els EUA i la UE es van debilitant en relació a ells mateixos.

I per quan un nou Governament Democràtic Mundial?

Des de tots els punts de vista (financer, econòmic, energètic, climàtic, alimentari, població, etc.)  és imprescindible prendre decisions que permetin afrontar els grans desafiaments de la humanitat en aquest començament de segle.

Cal doncs acabar amb aquest bloqueig polític gairebé permanent d’uns estats en relació als altres i, amb la pressió imprescindible de la societat civil organitzada i mobilitzada globalment, definir i implementar ja les bases d’un nou governament democràtic mundial (en parlem un altre dia).

 

Xerca; 7 de novembre de 2011

Llistats de Grups d’Estats en política internacional

7 nov.

a) El G20 (20)

http://www.g20.org/about_what_is_g20.aspx

b) La UE (27)

http://europa.eu/about-eu/countries/index_es.htm

c) La OCDE (34)

http://www.oecd.org/document/25/0,3746,en_36734052_36761800_36999961_1_1_1_1,00.html

d) El G77+Xina (132)

http://www.g77.org/doc/members.html

e) Les NNUU (195)

http://www.un.org/en/members/index.shtml

%d bloggers like this: