Canvi climàtic: tot a punt per a un nou fracàs a Durban

10 oct.

Les negociacions en el context de la Convenció Marc de les NNUU sobre el Canvi Climàtic, UNFCCC, no s’aturen mai. Perquè pràcticament mai arriben enlloc! I en canvi no serà pas per manca de reunions que, fonamentalment, acaben servint, només, per preparar la propera. Aquest any hem tingut les de Bangkok a l’abril, les de Bonn al juny i, la setmana passada, les de Panamà; aquestes de Panamà juguen un paper anàleg al que varen jugar, l’any 2009, els “talks” de Barcelona, setmanes abans de la tristament famosa Cimera de Copenhaguen. Enguany, serà el 28 de novembre quan començaran a Durban les reunions plenàries de les Conferències de les Parts que, seran la 17 pel que fa a la convenció i la 7 pel que fa al Protocol de Kyoto. Podeu veure el “post”, d’avui mateix, relatiu als “acrònims i glossari per seguir les negociacions sobre canvi climàtic”.

Per entendre on som no podem deixar de tornar a referir-nos a les reunions (al mateix nivell que les que hi hauran ara a Durban) de Bali el 2007 i de Copenhaguen el 2009. El pla d’acció de Bali segueix ben vigent:

  1. Definir i aprovar el 2n període de compromisos del Protocol de Kyoto. El primer període (2008-2012) s’acaba l’any vinent i, en teoria, el segon període s’havia d’haver acordat ja, amb el temps suficient com perquè les parts (els estats del món que el van ratificar en el seu moment) poguessin preparar-se per fer-hi front. Doncs no parem d’empitjorar; des de Copenhaguen fins ara, no hi ha ni la més mínima previsió de que a Durban es pugui aprovar res. Estem anant a pitjor. En aquests moments, les delegacions de Japó, Canadà i Rússia anuncien la seva més que probable absència d’un segon període de compromisos. En qualsevol cas, quins serien els compromisos segueix sense saber-ho ningú. Probablement sentirem a dir, en un intent ben matusser d’animar-nos una mica, que Europa complirà amb els seus objectius per al primer període. Haver reduït les seves emissions de CO2 en un 8% respecte a les del 1990. La crisi financera i econòmica haurà servit, a la fi, per alguna cosa que, malgrat que enganyosa, no deixa de ser positiva. (Pel que fa a la realitat podeu veure el “post” d’avui mateix sobre “algunes dades clau per seguir les negociacions sobre canvi climàtic”). Enganyosa per dos motius: a) Perquè al haver-hi menys creixement econòmic mundial, hi ha menys demanda, oferta i consum energètic i, per tant, les emissions hauran acabat de baixar lo necessari, perquè alguns països parts del Protocol de Kyoto acabin complint-lo. b) Perquè malgrat que tothom que hauria de complir Kyoto ho fes (cosa que no succeirà pas), en el món en el seu conjunt les emissions hauran augmentat, respecte a les del 1990, en més d’un 35%; complir Kyoto hagués suposat que un determinat conjunt de països (els més industrialitzats l’any en que es va redactar la convenció!) haguessin disminuït les seves emissions, sempre respecte a les del 1990, en un 5,2%. És aquí on, per a mi, rau la qüestió fonamental: les realitats econòmiques i energètiques han superat amb escreix allò que hom pensava que passaria; de tal manera que, de fet, excepte pel seu valor exemplar, complir Kyoto no serveix per res.
  2. És en gran part pel darrer fet que hem comentat que, a banda de definir un segon període de compromisos del protocol que, evidentment, hauria de tenir metes molt més ambicioses, cal trobar la manera de que altres economies fonamentals (els EUA per una banda, i la Xina per l’altra) entrin decididament en el terreny de reduir les seves emissions actuals.

Aquesta part del pla d’acció de Bali (més a llarg termini) és la que a Copenhaguen es va gairebé “somiar”. Però després d’aquell immens fracàs, amb més caps d’estat que mai a la història reunits “plegats” per segellar uns acords històrics, serà molt difícil, a mig termini, que ens tornin a donar les condicions per tal que això fos possible. El que el món ha d’aprovar, i fer realitat, és l’objectiu, per l’any 2050, de reduir les emissions totals en un 50% respecte a les del 1990; i que els països desenvolupats hi hagin contribuït amb una reducció de, com a mínim, un 90%. Amb unes eleccions a la presidència dels EUA l’any vinent, no hi cap possibilitat, malauradament, que es prengui l’acord que la humanitat necessita prendre.

De què s’està parlant actualment, la setmana passada a Panamà i d’aquí un més a Durban:

1. De que no hi hagin més acords legalment vinculants i que tothom faci el que bonament pugui; cada vegada més anem des del multilateralisme (que és el que teòricament es va salvar l’any passat a la COP 16 de Cancún) a una mena de “plurilateralismes” que fan molta més por que goig. 2. De com ens adaptarem i de qui i com es finançarà. No seré jo el que digui que això no és important. Però crec que posa de manifest una possible conclusió terrible: no serem capaços de mitigar emissions, d’acabar amb el fons del problema i, per tant, cal preparar-nos per adaptar-nos-hi.

En termes sostenibilistes, estem hipotecant clarament la qualitat de vida i la vida mateixa de les generacions futures. I què caldria fer doncs? Dotar-nos ja d’una vegada d’un nou sistema de Governament Democràtic Mundial que no pugui permetre la no pressa de decisions (com passa ara en el context de la COP, doncs el punt sobre la presa de decisions del seu reglament no s’ha aprovat mai), i que les que es prenguin (per majories molt qualificades, per suposat) siguin vinculants, d’obligatori compliment i monitoritzables internacionalment.

Xerca; 10 d’octubre de 2011

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: