La població humana arribarà als 7.000milions a finals d’aquest Octubre

5 oct.

El segle passat (el segle XX) ha estat el segle d’un dels creixements exponencials més espectaculars i, des del meu punt de vista, més importants que s’hagin viscut mai en el planeta blau. Dels 1.600 milions de persones que vivien al planeta l’any 1900, hem anat passant als 2.500 l’any 1950, als 6.000 l’any 1998 (mai, fins llavors, havien viscut, sumades al llarg de la història, tantes persones en el planeta) i, ara, més o menys el dia 31 d’Octubre d’aquest 2011, arribarem als 7.000milions. Les prospeccions sobre aquest tema, que sempre es condueixen des de les NNUU, apunten actualment a que l’any 2050, arribarem molt probablement als 9.000milions.

Els comentaris sobre aquestes prospeccions, sobretot en els mitjans de comunicació, no solen tenir “desperdici” i responen, casi sempre, als perjudicis particulars del comentarista i/o als interessos que hi hagin darrera del mitja en qüestió. Que si NNUU va ser una vegada més catastrofista i es va equivocar del tot en les seves prediccions. Que si, finalment, el tema de la quantitat de població no serà mai un problema important per la humanitat. Doncs bé, NNUU no s’ha equivocat mai, encara, en aquest tema tant important! Si es consulten les diferents prediccions fetes des de començaments dels noranta fins ara (la darrera el 2010), pràcticament sempre han apuntat al mateix, que s’ha anat fent realitat una vegada rere l’altra. Vegeu el Post informatiu que acompanyarà a aquest!

Quan es parla d’aquest tema la controvèrsia està servida; diria que és gairebé inevitable, des de que en Malthus, a començaments del segle XIX, alertés de que el planeta terra no podria suportar les tendències creixents de la seva població humana. És obvi que, en el seu moment, es va equivocar plenament; no va ser capaç d’imaginar, en cap sentit, que tindria lloc la revolució científic tecnològica que conformaria, indestriablement, la revolució industrial i el que serien el final del segle XIX i el segle XX.

El tema és, ara i avui, si el malthusianisme és, però, una teoria permanentment equivocada, de la qual ni tan sols cal parlar en l’actual segle XXI. La pregunta es pot formular de moltes maneres; una d’elles: quantes persones pot suportar, sosteniblement -sense hipotecar la vida de les generacions futures-, el planeta blau? Hi ha hagut tantes i tant diferents respostes a aquesta pregunta que, al meu parer, només s’explica perquè amaguen dues coses: des de la dificultat objectiva de la resposta concreta, fins una mena de tabú que ens auto imposem perquè no ens agraden cap de les respostes que s’hi han donat. I és que aquestes respostes són, sempre, relatives. Relatives a què? Relatives a temes molt importants. Essencialment al nivell (qualitatiu i quantitatiu) de satisfacció de necessitats que vulguem preveure que ha de satisfer, i satisfarà o no, aquesta població. Les unitats de cures intensives per a transplantaments d’òrgans vitals? Les proporcionalment necessàries per a tots els 7.000milions de persones, o només per, probablement, un 10% de la població mundial que és la que té accés, de fet, a un 85% de la riquesa econòmica generada actualment al món. Qui alimentarà Xina? És una pregunta, ben sabia per cert, d’en Lester R. Brown. Un dels motius que expliquen alguns aspectes de les darreres puntes de crisis alimentàries mundials, és el fet que els canvis d’hàbits alimentaris de, per exemple, les noves “classes mitjanes” de la Xina o la Índia, que en contes de menjar cereals, començant a menjar bastanta més carn que abans (i, per tant, passen a consumir, indirectament, molt més cereals), fan, una vegada més que la resposta no pugui ser absoluta sinó relativa a decisions “polítiques” fonamentals que la humanitat hauria d’anar prenent.

És un tema que m’apassiona! Soc clarament malthusià. I no veig per enlloc la resposta a la pregunta: com alimentarem a les, ara 7.000, i d’aquí a no massa, 9.000milions de persones que aniran vivint en aquest petit planeta blau. De moment, més de 1.000milions de les actuals viuen en condicions de desnutrició greu (passen gana en serio -cada vegada que ens trobem 7 persones, hauríem de pensar que, estadísticament, una d’elles passa gana en serio)! I, personalment, no vull viure en un món en el qual ens cansem de repetir que hi ha aliments per a tots i totes, però en canvi no diem que, mentre visquem com ho fem i amb les opcions principals que venim prenent, mai els hi arribaran!

Xerca; 5 d’Octubre de 2011

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: