Pensaments (I) sobre la crisi financera i econòmica

25 set.

Les reunions aquesta setmana passada del FMI i del BM em donen peu a començar a escriure aquests pensaments. Més que mai, això, pensaments! No sent expert en res, ni molt menys ho soc en temes financers i econòmics.

Una primer pensament que em ve al cap es que, des de fa molts anys, el FMI té com atribució que les seves activitats, textualment,: fomentin l’estabilitat econòmica i prevegin les crisis. Ja esta bé que ara prevegin més i més important crisi…però que carai feien abans de que la crisi explotés allà l’estiu del 2007? Encara és hora, també a aquest nivell, diguem-ne institucional, que ningú hagi assumit, o hagi estat requerit a donar-les, responsabilitats i s’hagi actuat en conseqüència.

Fa un parell d’anys, concretament el juny del 2009, NNUU va intentar analitzar, debatre i prendre decisions sobre les actuals crisis. Els països del G7 (els accionistes ben principals i, per tant, responsables pràcticament de tot el que fa i/o deixa de fer el FMI i el BM), amb la connivència en aquest cas de la majoria de les anomenades economies emergents (tots plegats es reuneixen ara sota el nom de G20), van fer impossible que es prengués pràcticament cap acord. Hi “pensarem” un altre dia. Recordo però d’aquella reunió una frase atribuïda al “tàndem” d’Escoto-Stiglitz: “aquesta crisi comportarà un gran debat d’idees”!

I si que ho van encertar, si!. Només veient les darreres discussions sobre el tema, notem que, efectivament, les controvèrsies reals són d’idees: a) es torna a parlar darrerament, per exemple i amb una naturalitat fora de cap acusació de comunista cap avall, de que els rics han de pagar més impostos; vaja!-; b) no hi ha manera, i també és un debat d’idees, que es posin d’acord, per exemple en aquestes reunions del FMI i el BM, sobre quina triar de les dues grans opcions tradicionals davant d’una crisi econòmica important: o posar el sector públic al capdavant de la maquinària i injectar activitat econòmica real a la societat per intentar que els engranatges tradicionals (creixement econòmic, treball, consum, impostos, inversió, etc.) es tornin a lubricar i a girar tot realimentant-se “positivament”; o, i en la mesura que en una crisi econòmica pateix, s’endeuta, tothom -des de les persones, fins al sector públic-, disposar-se a viure una època d’austeritat, tot esperant que el sector privat amb el mercat més lliure que mai ens ho arregli millor que ningú. Ja he dit que no tinc arguments d’expert, però esperar que els mercats arreglin allò que van espatllar, que voleu que us digui, a banda de que no hi he cregut mai, se’m fa difícil d’imaginar que pugui passar ara.

La meva darrera reflexió d’aquests pensaments (I) esta relacionada amb altres idees que, també van sortint a la palestra, però que encara no són, ni molt menys, de consens a gairebé cap nivell. Si que tothom esta més o menys d’acord en que la crisi és, principalment, una crisi en el sector financer. I que, per això, no arriba prou inversió privada per actuar de motor de l’economia. Fins i tot a les primeres reunions del G20 (sobretot, a la segona que va tenir lloc a Londres i en la qual Obama ja era president efectiu i Merkel havia estat re escollida) es va ser capaç de dir alguna cosa pel seu nom: no és que no hi hagi capital financer a disposició de la economia real; i tant que n’hi ha; però, actualment, i després de més de 10anys de liberalització global molt important del sistema financer al món, els capitalistes financers guanyen molts més diners “jugant a pòquer” en els mercats especulatius i del tot irreals en relació a l’economia real, que no pas invertint-los en aquesta economia que, en teoria, és el paper que ha de jugar el sector financer. I això és així, no perquè jo n’estigui ben convençut, sinó perquè, segons les dades públiques del Banc Internacional de Pagaments (el banc dels bancs centrals del món), els moviments financers especulatius en el món són de l’ordre de 150 vegades tot el PIB mundial. Això és una bestiesa tan gran que no es pot entendre que ningú s’hi atreveixi a actuar. Amb una nova i més ferotge i temible oligarquia financera estem topant!

Què cal fer? Ho va dir la mateixa segona reunió citada del G20: tancar els paradisos fiscals (sèu de les empreses financeres que gestionen i viuen en l’especulació); regular el món financer global -des fer allò que tant mal ha fet-; i crear impostos sobre les transaccions financeres globals (tant per disminuir-ne la seva innecessària i especulativa dimensió, com per recaptar els diners que han de servir per redistribuir la riquesa mundial entre els beneficiats per la globalització i els que n’estan sortint més que mal parats).

Xerca; 26 de setembre de 2011

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: